diumenge, de desembre 14

Retrats en el mirall

per Jordi Julià
La majoria de mites literaris ho són pel que han escrit, i no pas pel que han viscut. Tanmateix, rere la màgia de la paraula, d’aquell encís que ens enlluerna o ens subjuga a través de la lectura, sorgeix, de seguida, una curiositat ben humana per conèixer qui ha estat el bruixot que ha sabut construir l’encanteri. Tanmateix, l’escriptor o l’escriptora és una persona entre les altres, i no pertany a cap mena d’aristocràcia de la humanitat, però dins dels estudis literaris, i dins de les idees més esteses de què cal entendre per Poeta o Poesia, encara hi ha una imatge idealitzada de l’autor, per a comprendre l’obra del qual cal conèixer la seva circumstància històrica, la seva biografia. Va ser l’estètica romàntica, entre el segle XVIII i XIX, que defensaria l’home superior que era l’artista (turmentat ecce homo a qui estimaven els déus), i que veuria néixer el gènere crític del «retrat literari», quan Charles-Augustin Sainte-Beuve va forjar un mena de discurs que combinava comentaris sobre les obres literàries i episodis de la vida de l’escriptor. Perquè som tafaners de mena, tenim «una tirada als somnis», o ens segueix interessant més la vida (dels altres) que la literatura, aquest any han aparegut dues novetats editorials relacionades amb Mercè Rodoreda, Autoretrat (Angle, 2008) i Cartes completes (1960-1983) (Club Editor, 2008) entre l’escriptora catalana i el seu editor, Joan Sales.
Mercè Rodoreda no va escriure mai cap autoretrat, que, com ens recorda Pompeu Fabra, és el retrat d’algú fet per ell mateix. La narradora catalana va declarar que si alguna vegada fes les seves memòries s’aturaria als dotze anys, perquè podrien escandalitzar la gent; a més, l’exercici de despullament i anàlisi dels propis sentiments estava renyit amb el seu pudor: «per escriure les meves memòries hauria d’interessar-me jo (jo no m’interesso gens). No m’agrada parlar de la meva vida. [...] D’un escriptor, el que és important és la seva obra. La vida íntima o la privada d’un escriptor és una cosa que interessa d’una manera molt relativa». Aquestes paraules de Rodoreda es llegeixen, paradoxalment, al volum que han preparat Mònica Miró i Abraham Mohino aprofitant papers inèdits, narracions autobiogràfiques, textos de crítica, pròlegs de l’autora i declaracions a entrevistes, i que han decidit titular Autoretrat. La lectura és interessant i amena, la distribució dels materials es fa passadora i àgil, i compacta, per primer cop, una visió àmplia i aprofundida de l’autora de La plaça del diamant. Els curadors d’aquests textos han pretès fer un volum semblant als famosos par lui même, que en el nostre país s’han aixoplugat sota diferents epígrafs: de prop, àlbum... El resultat final és un conjunt notable que ens parla dels fets externs i íntims de la vida de Rodoreda, de les seves idees de literatura, i de les seves pròpies obres, distribuït en cinc parts: records d’infantesa, articles publicats a la premsa (anteriors a la Guerra Civil), un conglomerat d’entrevistes, al·locucions públiques, i pròlegs a les seves obres.
El pròleg, però, a vegades es deixa endur massa per la suggestió verbal i la prosa poètica, i és més efectiu quan exposa els materials i la feina dels curadors davant dels textos, menys quan s’emboliquen amb tres tipus de citacions (a l’americana, detallada entre parèntesi en text principal, i a peu de pàgina). També sembla excessiva la quantitat de notes —per nombre i extensió— que hi ha al text, normalment de caràcter enciclopèdic. Sorprèn aquest nou estil per oposició a l’edició precisa que Abraham Mohino havia fet dels poemes de Rodoreda a Agonia de llum (Angle, 2002). Amb tot, la feina que deu haver reportat l’exhumació de gran quantitat de textos d’arxius i publicacions diverses als editors cal que sigui valorada, i fins i tot l’encert en plantejar un llibre construït com una biografia intel·lectual en què només sentim la veu de Rodoreda. És clar que els problemes sorgeixen ben aviat, primerament perquè molts epígrafs i subtítols de capítol no van ser escrits per l’autora barcelonina (i això s’hauria hagut d’indicar entre claudàtors, per distingir-los dels originals). En segon lloc perquè els curadors decideixen construir un autoretrat fictici amb tota la informació de les entrevistes que va concedir Rodoreda, fonent-les, prescindint de les preguntes i donant com a resultat un monòleg interior inventat: «aïllant paràgrafs gairebé sencers o reproduint notes mecanoscrites; unes altres vegades, el mateix procés s’ha desplegat mot a mot, sintagma a sintagma, frase a frase, seleccionant i suprimint, intercalant i acotant, desbarbant i engalzant», i també traduint del castellà. Cent trenta pàgines del llibre són un magnífic monòleg autobiogràfic que Rodoreda no va signar mai, per tant, un terç del llibre és producte dels curadors. Per més que s’escudin amb el «gènere del centó» incompleixen les regles de l’autoretrat i fan passar bou per bèstia grossa.
La nostra literatura necessitava un volum com aquest, i, malgrat tot, la impressió final és d’una alta qualitat. Ara bé, com que no sóc partidari de barrejar naps amb cols, la secció «En el mirall» hauria d’haver estat substituïda per totes les entrevistes autèntiques i les paraules originals de Rodoreda —feina encara per fer—; tot i així, també es podria haver cercat un títol general menys tancat i precís, i més honest amb l’operació filològica que es portava a terme, i les voluntats de l’escriptora. Quant a la refosa de totes les declaracions d’entrevistes en un monòleg dramàtic recomano la seva adaptació teatral o la publicació novel·lística autònoma —juro que em tindrà com a receptor fidel i entregat—, però no té lloc presentada com a producte sorgit amb fons i forma de la imaginació rodorediana.
Un altre retrat en el mirall és tota la correspondència que van mantenir Mercè Rodoreda i Joan Sales, editor de la majoria de les seves novel·les a Club dels Novel·listes, entre 1960 i 1983, i que Club Editor ha publicat gràcies a la cura dels textos que n’ha tingut Montserrat Casals. La seva tasca ha consistit a editar les cartes, elaborar un pròleg, construir unes portadelles que presenten cada any i l’intercanvi epistolar que contenien (per bé que a vegades competeixen amb un text d’anuari històric), i un ric epíleg de notes finals que, tot defugint «les fonts més fàcilment consultables», contextualitzen dins les circumstàncies personals, l’època i la situació històrica catalana i editorial (a més d’afegir altres fragments de cartes o ressenyes que ajuden a comprendre el diàleg epistolar). Amb tot, però, i a desgrat d’allargar més el volum, s’hi troba a faltar un índex onomàstic que permetria una lectura més personalitzada per a cada lector. Davant nostre, tenim més de mil pàgines d’intercanvi entre el novel·lista i editor i una narradora a l’exili que palesen la difícil relació que a vegades s’estableix entre l’editor i l’autor, no només pel fet de defensar interessos diferents, o criteris literaris o lingüístics que no coincideixen, sinó perquè la subjectivitat i el càlcul de l’escriptor moltes vegades escapa la visió del lector. Les cartes més interessants són les dels primers anys de relació, les de la publicació de La plaça del diamant, no només pels problemes amb l’edició (que destil·laven dues estètiques diferents), sinó també perquè és un moment en què els dos novel·listes exposen els seus projectes literaris, i trobem —per exemple— una Rodoreda que escriu diferents obres al mateix temps, fins al punt de confondre el mateix Sales.
Amb els anys, la correspondència de Mercè Rodoreda es va reduint, i només afecta qüestions econòmiques, de drets d’edició o traducció de les seves obres, o a la recepció. Moltes de les cartes d’aquesta relació s’han perdut, i només en podem inferir el seu contingut gràcies a les al·lusions que en fa Sales, i en altres casos l’al·luvió epistolar d’aquest editor només és respost per una nota lacònica per part de l’autora d’El carrer de les Camèlies. La comunicació de Rodoreda s’incrementa en ocasió de la publicació d’una nova obra (com en el cas de Mirall trencat a mitjans dels anys 70), o a propòsit d’algun fet personal de rellevància, el lliurament d’un premi, la presentació d’un llibre o una vinguda a Barcelona, si bé el balanç final dóna un corpus de 150 cartes rodoredianes per més de 450 de Sales. L’autora catalana tria el seu editor per a la confidència personal ben poques vegades, i sovint els termes de discussió són estètics, literaris, editorials, o al voltant de la societat catalana. De manera que lluny d’assemblar-se al to de les Cartes a l’Anna Murià (1939-1956), aquests textos prenen un caràcter menys íntim. A part de conèixer el procés de creació de diferents obres que va seguir Rodoreda, els problemes que com a editor va tenir Joan Sales, i quina era la política de la seva editorial, i les seves opinions literàries, aquest intercanvi epistolar aconsegueix restituir —gairebé sempre gràcies a les opinions de l’editor— quin era el clima cultural i social del tardofranquisme i els primers anys de la transició.
Autoretrat i Correspondència (1963-1980) arriben aquest any Rodoreda per omplir un dels buits sobre la nostra novel·lista major i més universal. Des de l’àmbit de l’antologia intel·lectual i personal i del gènere epistolar, respectivament, amb la virtut d’aproximar les opinions vitals i literàries d’aquesta escriptora, ambdues obres ens ajudaran a mantenir vívid el retrat de Mercè Rodoreda, i a comprendre una mica millor per quina banda treballava la seva imaginació. Al cap i a la fi, és això el que ens hauria d’importar dels nostres autors: més que els fets externs de la seva vida i que la seva experiència conformés la seva imaginació, com aquesta ha aconseguit engendrar obres literàries per les quals cal que siguin recordats, i quins principis estètics i quines formes literàries s’han utilitzat. Si aquestes obres mereixen ser llegides és perquè ens complementen la fesomia del retrat d’obres insignes com La plaça del diamant o Mirall trencat.
[Lletres. Revista de llibres i cultura dels Països catalans, núm. 36 (desembre 2008 / gener 2009)]

dissabte, d’octubre 18

Literàriament eficaç i biogràficament verídic

«Un autoretrat extraordinari, rigorós i respectuós. I sobretot, literàriament eficaç i biogràficament verídic.»

[Extret de l’Especial Mercè Rodoreda elaborat per les Biblioteques de la Diputació de Barcelona.]

divendres, d’octubre 10

Avui fa cent anys


Procedència de la imatge: Vilaweb.

Una família petitburgesa

Vaig néixer en el carrer de París, a les dotze del matí del 10 d’octubre de 1909 (encara que molts ho dubtin i pocs s’ho creguin),[1] un dissabte, però immediatament vam venir a viure al barri de Sant Gervasi. Filla única, els meus orígens els he oblidat una mica, però en fi... El meu pare era de Terrassa, terrassenc. La meva mare era valenciana per pura casualitat. Va néixer al Bunyol, però perquè els seus pares hi van passar una temporada. I el meu avi era de Premià de Mar. Em sembla que encara existeix, convertida en torre, l’antiga masia familiar.
La meva família era petitburgesa. La nostra única propietat era la caseta amb jardí que habitàvem a Sant Gervasi, en la part alta del carrer de Balmes, més o menys on hi ha ara el parc Monteroles, en aquell pujol. El que avui és carrer de Balmes es trobava per aquell temps als afores de Barcelona: era la llera de la riera de Sant Gervasi.

Bonada, 1975; Cruset, 1969; Porcel, 1975; Saladrigas, 1973; Soler Serrano, 1980.

[1] Incorporem el mateix parèntesi que Rodoreda agrega, en la «Nota biogràfica» que presenta la novel·la Crim, a la referència del seu any de naixement (1908). És la primera de les múltiples ocasions en què provarà –per joc o per coqueteria– de produir alguna mena de confusió en la informació de l’edat.

El jardí de tots els jardins

Vivíem, doncs, en una torre, una torre d’aquelles velles de Sant Gervasi, amb jardí davant i darrere. Pel carrer no passava mai ningú. Eren encara paratges de solitud. El nostre petit jardí limitava amb el meravellós jardí del marquès de Brusi. Oh, si haguéssiu vist els arbres del jardí del marquès de Casa Brusi! A deu minuts de la Plaça de Catalunya, allò semblava el més remot racó del món... Tot era bell; un veritable paradís. A casa teníem un menjador amb un gran finestral de petits cristalls, des d’on es veia aquell jardí immens, amb aspecte d’abandonat, amb arbres gegantins. Jo tenia cucs de seda i em vaig afartar de llançar pedres a les moreres del jardí per a aconseguir fulles. Les nits de lluna era fantàstica la massa arbòria, fosca, irregular, tocada per la llum fosforescent. Hi havia rossinyols, aquelles nits d’estiu, i al capvespre s’escoltaven els xiscles del gall dindi reial. Aquest parc, idealitzat, corregit i augmentat, és el de la torre dels Valldaura, de Mirall Trencat, el jardí de tots els jardins. Al parc abandonat del Marquès de Casa Brusi, hi entrava amb el meu avi a través d’una porta petita i la impressió que això em causava, l’he posada al jardí dels Valldaura. El parc anava des de la plaça Molina fins al que ara és General Mitre. Era un altre món. Es va destruir quan els hereus, poc abans de la revolució del 36, el van parcel·lar i el van posar a la venda. A més d’aquest, vaig arribar a conèixer tots els de Sant Gervasi. Acompanyava el meu pare en les visites que feia als seus clients, però jo no entrava a la casa, sinó que romania fora, al jardí, esperant-lo. Els jardins són l’alegria del món!

Bonada, 1975; Cruset, 1969; Masats, 1981; Porcel, 1975; Sempronio, 1970.


El gemec de les gardènies

El meu avi era un entusiasta dels jardins, tenia passió per les flors, sempre flors estranyes, exemplars estranys que no es trobaven sovint. S’aixecava a les sis del matí per a regar-les. I a mi m’encantava observar una tija i saber que esdevindria després una cosa meravellosa de color rosa o vermell. I després les gardènies, que em va ensenyar el meu avi que, quan s’obren, quan deixen anar la primera fulla, fan lleugerament un gemec, crac. I de vegades m’estava asseguda davant les gardènies esperant que s’obrissin, que caigués la primera fulla, per sentir aquell gemec meravellós.

Alameda, 1980; Masats, 1981.

[Passatges recollits dins Mercè Rodoreda, Autoretrat, Barcelona: Angle Editorial, 2008.]



diumenge, de setembre 21

Afirma Rodoreda...

Sobre la crítica i els crítics

«Se m’ha demanat que parli de la meva darrera novel·la, Mirall trencat. Per poder-ne dir alguna cosa interessant hauria de llegir-la de dalt a baix i no puc llegir de dalt a baix d’una manera objectiva una novel·la que he escrit. El que sí puc dir, perquè n’estic absolutament convençuda, és que es tracta d’una novel·la molt bona que honra la literatura catalana. I una de les meves finalitats en fer novel·la, potser la més primordial, és aquesta. De totes maneres puc dir que en tot bon escriptor, i com més bo, més, hi ha, bàsicament, un crític en el moment d’efectuar la tria. D’acceptar o de rebutjar uns personatges, d’acceptar o de rebutjar un tema, de procedir a l’ordenació i al contingut de cada capítol, en decidir-se per la tria de l’estil, ja que cada novel·la comporta el seu. És a dir, en preocupar-se pel fons i per la forma que haurà de tenir el seu llibre. Mirall trencat ha tingut bona crítica, és cert, però hi ha un mal, i és que a Catalunya els crítics conscients es poden comptar amb els dits de la mà. Els altres fan ressenya periodística sense saber ben bé la paret que toquen. I encara, tinc la impressió que, quan surt una novel·la bona, es converteix automàticament en un objecte que fa nosa, i en determinades revistes es troba més convenient, perquè no compromet a res, dir quatre banalitats sobre llibrets intranscendents com són ara, posem per cas –i els invento–, Les floretes de Sant Francesc o Els lliris blancs de Sant Antoni.»
[Vegeu Mercè RODOREDA, Autoretrat. Edició a cura de Mònica Miró Vinaixa i d'Abraham Mohino Balet. Barcelona: Angle Editorial, 2008, pàg. 205-206.]

dilluns, d’agost 11

«Només sóc jo mateixa quan estic sola»

per Maite Insa
Una de les propostes més valuoses d’a­quest Any Rodoreda ha estat l’Autore­trat, un llibre d’edició acurada i de tacte dolç, intercalat amb fotografies de l’au­tora: algunes, molt definidores de la per­sonalitat (com aquella en què fuma rere la màquina d’escriure, i al fons veiem un quadre penjat a la paret que afirma rotund: Patriots stand erect); altres, impagables (com la de Rodoreda i els seus, a contrallum, dinant al menjador familiar de la torre on vivien, mentre la llum entra a dojo pel finestral) i algunes, d’estudi, en plena maduresa, en què una autora cada vegada més reconciliada amb la vida mostra la seua belle­sa noble i misteriosa.
Autoretrat té cinc parts: la primera, les memòries d’infantesa que Rodo­reda va escriure durant la maduresa. A la segona part hi trobem textos inicials de no-ficció, de gèneres diversos (fins i tot hi ha unes locucions radiades). La tercera part és la més agosarada: Abraham Mohino i Mònica Miró hi reelaboren una mena d’autobiografia a partir de les declaracions de l’autora en diverses entrevistes. A la quarta part podem llegir la Rodoreda d’al­guns actes cívics (com ara el discurs d’agraïment que va pronunciar en l’acte d’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes). A la cinquena part, per si encara quedava algun rodoredià despistat, els compiladors de l’autoretrat d’Angle Editorial trans­criuen els pròlegs de Rodoreda a diver­ses novel·les seues.
Què hi trobaran, els amatents segui­dors de la nostra autora més universal, en aquest Autoretrat pòstum? Doncs quelcom de molt valuós: tot el que Rodoreda va dir d’ella mateixa, a dife­rents fòrums i amb diferents tons. Tot el que va dir dels records, de la infante­sa, de la duresa de les condicions de l’exili, de la necessitat d’escriure, del procés creatiu, de la condició de dona, de la seua relació amb la gent i amb la natura i de la recepció de la seua obra. Tot el que Rodoreda va voler dir en públic, i no en converses o cartes privades.
Si llegim el text d’una tirada aconse­guim una mena de monòleg auto­biogràfic, que és el que es pretén, alta­ment revelador dels matisos d’aquella autora que, des de la maduresa, passa revista a les seues obsessions. «Avui, a la meva edat, passada la frontera de tantes coses que m’havien fet malbé la vida, encara em queden unes quantes passions: escriure, el meu país, i el meu idioma tan dúctil i bell que em permet d’aconseguir una prosa neta i clara; de dir el que vull dir i de fer-ho entenedor als altres.» Rodoreda esprem al màxim aquests vessants. En primer lloc, pel que fa a l’escriptura, hi veiem una dona que, ja de nena, accedeix als clàssics de la literatura catalana a través de l’avi, que li’ls recitava. Després, ja de jove, quan comença a escriure novel·les, és cons­cient que encara fa tentines («ai! que em sembla que els bunyols són la meva especialitat»), però amb els anys, les lec­tures («només feia que llegir. [...] d’una forma absolutament espontània, vaig sentir la necessitat d’escriure. A força de tant llegir et vénen desitjós d’escriure») i les vivències («L’exili m’ha format també com a escriptora, l’exili i la convivència amb una persona intel·lectual, un crític literari que va ordenar una mica les meves lectures»), l’autora va perfilant l’estil que, a finals de la seua vida, defi­nia així: «Procuro escriure de la manera més simple i neta possible; dir amb mitja dotzena de paraules allò que de primer raig dic amb trenta». Pel que fa a l’es­criptura, Rodoreda sempre insisteix molt en aquesta recerca de l’estil («El que vaig pretendre fer [amb La plaça del Diamant] és una novel·la antiliteratura, és a dir, sense literatura, el menys literà­ria possible, amb la llengua parlada d’uns personatges senzills») i en la recer­ca dels personatges. Com ja sabíem els lectors de pròlegs de Rodoreda, l’autora és capaç de resseguir la història d’un personatge: per començar, sorgeix d’una imatge real i fugaç («a Amadeu Riera el vaig imaginar amb el cap de Delacroix, jove, un dia que vaig acom­panyar uns amics a casa d’un notari»; «pel carrer de Santaló, vaig veure una dona vella [...] En els ulls d’aquella dona hi havia una mena de tristesa, en tota ella una gran contenció. [...] En aquell moment nasqué Armanda, la cuinera dels Valldaura»). Després evoluciona fins que sembla que tinga vida pròpia («Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. [...] és l’antiheroi. M’ha sortit així»). I el més tendre és com Rodoreda elabora per a nosaltres un diàleg futur amb els perso­natges que ja ha creat i que ja són nos­tres: imagina com se’ls trobarà i què li dirà cadascun («La Colometa, també. Em dirà: ‘Em vas donar penes, eren les penes de molts, algunes alegries, però al final del teu llibre et vaig donar una lliçó: encara que tot sigui trist sempre hi ha una mica d’alegria al món, la d’uns quants ocells que es banyen en un toll d’aigua’ [...] Vindran tots. N’hi ha de nous que ja s’acosten i encara no sé com seran»).
Pel que fa a l’amor pel país i per la llengua, també ens l’explica amb la senzillesa que tant li escau: «Que no hi ha ni pot haver-hi res més noble que sentir-se patriota i estimar el que és nostre, que de tant que ho és, no hi ha qui pugui prendre’ns-ho, perquè les arrels són fondes, tant, que qui volgués arrencar-les s’hi perdria».
Autoretrat, per tant, compila tota aquesta Rodoreda immensa i plena de matisos, però alhora senzilla, quatre obsessions i una gran veritat: «ja pots estudiar filosofies si no saps un borrall de la vida». L’encert del llibre rau a poder-hi accedir directament i sense in­termediaris, perquè la reelaboració de les entrevistes és tan impecable que no desdiu el discurs de l’autora.
[Caràcters, núm. 44 (Juliol 2008), pàg. 15.]

dimarts, de juliol 15

L'autoretrat que ella volia

Per Vinyet Panyella

Era de fer tronar i ploure. Així m’ho va comentar una senyora que havia seguit atentament una conferència sobre Mercè Rodoreda en què vaig intercalar passatges de la correspondència, sonets, els poemes en prosa de Viatges i flors, fragments de novela, descripcions de personatges… Volia remarcar la fortíssima personalitat de l’escriptora per damunt de totes les contingències i incidències que li van tocar de viure per activa i per passiva. Hi vaig llegir, també, alguns dels fragments més sentits de l’Autoretrat confegit per Abraham Mohino i Mònica Miró (Angle Editorial, 2008), perquè la idea era la de remarcar la vocació literària que Rodoreda va seguir al llarg de tota la seva vida. De fer tronar i ploure…
La frase em va remetre a alguns dels passatges de la correspondència amb Anna Murià. Són cartes nues i crues que contenen tot el potencial de confessió i de privacitat enmig de circumstàncies tràgiques i amargues. Tràgiques, perquè narren l’exili a la recerca d’alguna mena d’estabilitat, ben aviat truncada per la invasió dels alemanys a París i les dures condicions de la seva vida de refugiada. Amargues, perquè la relació amb Armand Obiols sovint passava per etapes d’incerteses i ombres: “És amarg estimar molt una persona que m’estima tan poc a mi i prou a qui no ha deixat de considerar la seva dona, per a poder-li escriure cartes d’amor”, escrivia des de Limoges l’agost de 1940. Però malgrat els altibaixos emocionals i circumstancials, Rodoreda acabava per mantenir el tremp, l’energia i la convicció en la seva pròpia força: “Encara donaré molt de joc (…) I, sobretot, vull escriure, necessito escriure; res no m’ha fet tant de plaer, d’ençà que sóc al món com un llibre meu acabat d’editar i amb olor de tinta fresca (…) em requen tots aquests anys inútils, desmoralitzadors, però me’n venjaré. Els faré útils, estimulants, que els meus enemics tremolin. A la més petita ocasió tornaré a fer una entrada de cavall sicilià. No hi haurà qui m’aturi”, afirmava des de Bordeus cinc anys més tard.
La Rodoreda que configura el seu Autoretrat es troba ja força allunyada de l’escriptora vocacional dels dies de l’exili. La imatge que en resulta és la que l’escriptora reconstrueix a partir de la memòria personal i de les entrevistes, la dels discursos i els pròlegs. Un aiguabarreig de descripcions, opinions, declaracions, reflexions: “Jo creixia de mica en mica, sense ganes de créixer…”; “M’he enamorat molt poques vegades, però una vegada molt profundament. L’amor ha estat una cosa importantíssima. El més important de tot. L’amor és una malaltia. És també una exaltació. I ajuda a viure (…)” . La memòria i les respostes de Rodoreda són sempre selectives, declaradament: “He cultivat l’oblit de tot el que m’ha semblat nociu per a la meva ànima”.
L’Autoretrat és un puzle acomplert amb imatges d’infantesa narrades per l’escriptora amb més voluntat literària que evocativa els primers anys vuitanta; textos de la jove i polèmica periodista dels anys trenta implicada en els corrents i fets del temps; una llarga relació d’opinions extretes principalment d’entrevistes realitzades entre 1966 i 1982 per mitjà de les quals Rodoreda va construint el jo literari; els discursos que manifesten el vessant més cívic, i els pròlegs de les novel·les.
És al llarg capítol “En el mirall”, el de les entrevistes, on es construeix plenament l’Autoretrat de l’escriptora. Abraham Mohino i Mònica Miró elaboren un llistat poc o molt sistemàtic de temes organitzat en dos grans apartats “L’ofici de viure” i “L’ofici d’escriure”, per on desfilen els materials que (re)construeixen la imatge de Rodoreda amb les seves pròpies paraules. El primer apartat fa un recorregut selectiu –les preguntes i respostes a les entrevistes també ho eren…– sobre el recorregut biogràfic de l’escriptora. El segon mostra la seva teoria literària.
Construir un autoretrat de Mercè Rodoreda és empresa arriscada i difícil. Arriscada, perquè els autors han partit de materials en els quals Rodoreda ja donava per sabut que projectava la seva vida i obra de cara enfora. Hi ha sinceritat, però no confidència. Hi ha oblits i elisions del tot voluntàries. Difícil, perquè és un retrat de profunditat relativa. I, amb tot, és una imatge ben real de Rodoreda. Quan es publiqui la correspondència completa de l’escriptora tindrem a l’abast la radiografia de la seva personalitat. De moment, tenim a l’abast un Autoretrat que és, segurament, el que ella volia.
[Publicat a Recvll (Blanes), juny del 2008]

divendres, de juliol 4

Mercè Rodoreda retratada i parlada per ella mateixa

Ressenya crítica de Sam Abrams
Els grans autors de la literatura universal acaben generant una autèntica indústria al seu vol­tant perquè requereixen molta atenció. Necessiten textualistes que estableixin les edicions canòniques, exegetes que in­terpretin les seves obres, biògrafs que recreïn el relat de la seva vida i, després necessi­ten, sobretot, generalistes, és a dir, persones que dominen to­tes les àrees dels especialistes, però sense patir la seva miopia. Els generalistes poden veure en conjunt els treballs que es porten a terme al voltant de l’autor de cara a detectar-ne els buits i les llacunes.
Mònica Miró Vinaixa i el seu marit, Abraham Mohino Balet, són els generalistes del món dels estudis rodoredians. Mohi­no va sotraguejar el món de les lletres catalanes l’any 2002 quan es va treure de la màniga l’obra poètica reunida de Rodoreda, publicada en la bella edi­ció d’Angle Editorial. Ara Mohino torna a actuar, però aquest cop comandat per la seva dona. I el resultat és un altre luxe lite­rari i editorial, Autoretrat, tam­bé publicat per Angle en un acurat volum.

La parella formada per Mòni­ca Miró i Abraham Mohino ens han regalat un volum tan exqui­sit com necessari. Per dir-ho ràpidament, en un gest de gran originalitat literari i crític, han reunit, ordenat i sistematitzat totes les declaracions públiques de Mercè Rodoreda per formar un extens i matisat autoretrat de l’autora. Els materials que han reunit Miró i Mohino pro­cedeixen d’una gran varietat de fonts i suports com ara fragments d’unes memòries de la infantesa, articles, entrevistes, pròlegs, declaracions, notes, lo­cucions i discursos.

Això vol dir que abans que res hem d’aplaudir l’obra d’or­febreria que han fet els curadors amb els materials disper­sos per crear un relat unitari i sostingut. A més, l’autoretrat que va emergint va tocant tota una sèrie de qüestions de vital importància com l’entorn fami­liar de l’autora, la seva forma­ció, el seu caràcter, les expe­riències que la van marcar, la seva poètica de la narrativa, la seva visió de la seva obra, els seus valors estètics i literaris, el seu compromís amb la cultura i la societat... En fi, a partir d’ara Autoretrat s’ha de considerar lectura obligatòria per qualse­vol persona que vulgui aprofun­dir en l’obra de Rodoreda, sigui especialista o no.
Els dos curadors han fet un pròleg d’un gran rigor intel·lectual i d’una gran bellesa expres­siva per encapçalar el volum, on expliquen a fons l’abast real del seu treball.
En definitiva, per mitjà del pròleg i les notes que acom­panyen els textos de Rodoreda, els autors del llibre han articulat un discurs teòric sobre la memòria, la identitat, l’autore­trat, el temps, la psique humana, la vinculació entre la vida i la li­teratura, la relació entre la reali­tat i la ficció i la teoria literària.
I com a torna gràfica Mònica Miró i Abraham Mohino han pautat el seu llibre amb retrats de Rodoreda d’èpoques diferents, retrats que encarnen per­fectament les diverses persona­litats que l’autora va adoptar.
Autoretrat representa el nai­xement d’un nou subgènere memorialístic a Catalunya, un subgènere que ja existia a fora. Qui no recorda Rilke par lui même de Philippe Jaccottet o Rimbaud par lui même d’Yves Bonnefoy?
[El Mundo, divendres 4 de juliol de 2008]

dimarts, de juny 3

Rodoreda va escriure...



«Viatjar en les sensacions de criatura és arriscat, un busca les veritats essencials de la seva vida i es troba amb totes les veritats deformades per capes i capes de sensacions de persona gran.»

dissabte, de maig 17

Jordi Cervera, a iCat fm, n'ha dit...


Un dels efectes de l'Any Rodoreda que celebrem enguany és i serà, sens dubte, la presència de novetats i reedicions referides a la creadora barcelonina. Una mostra n'és Autoretrat, un treball de Mònica Miró i Abraham Mohino que edita Angle Editorial. És evident que el llibre té trampa i que Mercè Rodoreda mai no es va enfrontar a la seva vida amb un text d'aquestes característiques, però el coneixement profund que en tenen els dos curadors fa que el resultat sigui una aproximació molt detallada a l'autora a través dels seus escrits que, al cap i a la fi, és una manera de mostrar-se, potser la més oberta i sincera.
Textos coneguts i escrits inèdits basteixen aquest treball especial i singular, una d'aquelles joies que van molt més enllà d'una simple recopilació de material. Mònica Miró és professora universitària i responsable del projecte Parla.cat, mentre que Abraham Mohino va ser l'autor, entre d'altres, del llibre Agonia de llum que descobria la vessant poètica de Rodoreda. Autoretrat, una aproximació vital a la vida i l'ofici de l'escriptora catalana més coneguda de tots els temps, Mercè Rodoreda. L'han fet Mònica Miró i Abraham Mohino i l'edita Angle.

dilluns, de maig 12

Autoretrat d'una escriptora

Ressenya crítica de Vinyet Panyella


“No m’agrada parlar de la meva vida”. Mercè Rodoreda

Josep M. Castellet dedica un dels capítols d'Els escenaris de la memòria, les seves memòries literàries, a Mercè Rodoreda. Després d’explicar diversos passatges de les trobades amb l’escriptora, a Ginebra i Romanyà de la Selva, conclou amb una frase determinant: “L’he coneguda mai, aquesta dona?”

Un dels trets del caràcter de Rodoreda, senyala Castellet, potser el més important, és la seva personalitat “secretiva”. Ell, que la va tractar força, la retrata com un personatge recòndit. Altrament, de la biografia de Mercè Rodoreda no se’n sabia gaire fins que es van publicar les recerques de Montserrat Casals, Mercè Ibarz, Carme Arnau i Marta Nadal, entre altres. L’accés al seu arxiu ha possibilitat edicions i nous estudis. La publicació de la seva correspondència, prevista arran de l’Any Rodoreda, permetrà enquadrar amb molta més certesa la cronologia biogràfica i literària de l’escriptora.

El treball publicat per Mònica Miró Vinaixa i Abraham Mohino Balet en format d’autoretrat de Mercè Rodoreda a partir de la selecció i ordenació temàtica de materials de l’arxiu rodoredià és un exercici complex i arriscat. Complex, perquè els autors treballen amb documentació d’índole variada: notes de l’autora, articles, discursos, entrevistes. La mateixa varietat documental comporta un tractament desigual a l’hora d’analitzar el contingut dels textos, que en alguns casos són editats íntegrament i, en d’altres, refets i reordenats temàticament. Aquest és un dels aspectes més atractius del llibre.

L’obra és un exercici arriscat, perquè traçar un autoretrat comporta acordar la doble veu del personatge: l’exterior, que és la que dóna a conèixer per mitjà de les convencions comunicatives –pròlegs, entrevistes– i la interior, sovint oculta o poc franquejable. És en una entrevista on Rodoreda es mostra sense màscara? La veu interior s’escola entre frases de les entrevistes i paràgrafs de càrrega profunda, però es troba, sobretot, als papers privats, a la correspondència. Aquella frase que Rodoreda va escriure a Anna Murià en un dels moments més crítics de la seva existència, “tota jo sóc un infern”, val per moltes respostes d’entrevista convencional.

L’Autoretrat de Mercè Rodoreda és una obra ben construïda que, rere la noble i lògica ambició dels seus autors, es proposa mostrar “vera i sense màscara, l’autèntica Rodoreda, o, més humilment, Mercè Rodoreda a l’altre cantó de la ficció”. El mètode consisteix a despullar sistemàticament els documents i reorganitzar-los temàticament. Hi ha memòries d’infantesa, les respostes a les entrevistes (enre 1966 i 1982), els pròlegs de les seves obres, els escrits de joventut –la Rodoreda a la Catalunya republicana, tot un caràcter…– i hi ha també discursos i al·locucions. L’ordre és detallat i rigorós, amb la voluntat de no oblidar cap aspecte que pugui contribuir a perfilar els trets de l’escriptora. A grans trets, el contingut de l’obra bascula entre l’(auto)retrat biogràfic i el literari. El primer més complicat, per allò de la “secretivitat”. El segon, àmpliament assolit, perquè Rodoreda tenia coses a dir respecte de l’essència de la literatura, de la narrativa, de la novel·la. Cal destacar el treball ingent dels autors en l’anotació dels textos i en l’ordenació bibliogràfica dels documents, dos elements que faciliten la feina del lector i de l’investigador.

En l’Autoretrat traçat per Miró i Mohino preval el que Rodoreda va voler dir perquè ens ho quedéssim, mentre anava perfilant la creació del seu jo literari. Resta el dubte, lleu, si el que va deixar entreveure era de debò el que sentia i el que pensava. Perviuen la ficció i la màscara, juntament amb confessions implacables: “Tot ho dono per ben viscut, perquè ara sé que a la vida tot fa bé, el bo i l’advers, i no ho dic perquè sigui optimista, que no ho sóc, sinó per una voluntat de supervivència i un cert sentit de l’humor que són els que han permès salvar-me.” I conclou: “Jo, a la vida, no m’he queixat mai”.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 10.V.2008

Joan Josep Isern destaca Autoretrat a la revista Qué leer...

Núm. 13/abril/2008


Otra publicación destacable es Autoretrat (Angle), un trabajo de investigación que reúne elementos de autobiografía, memorias, confesiones, opiniones y recuerdos escritos por Mercè Rodoreda a lo largo de toda su vida. La voz más íntima de la escritora recopilada por los filólogos Mònica Miró i Abraham Mohino.

...i en el seu bloc Totxanes, totxos i maons

actualitza la recomanació, juntament amb la d'Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda.

dissabte, de maig 3

Mercè Rodoreda parla amb nosaltres

Ressenya crítica de Lluís Bonada · El temps, núm. 1.246 (29.04.2008)

Calia, però, que, a més de les biografies, es pogués escoltar la veu de Mercè Rodoreda de forma directa, i això és el que ha fet Angle Editorial amb el llibre Autoretrat. Els dos curadors del volum, Mònica Miró i Abraham Mohino, han buscat la veu de l'autora recollida pels periodistes que la van entrevistar, i també les opinions i els relats memorialístics elaborats per l'autora mateixa i materialitzats en forma de pròlegs, discursos o articles. El resultat és òptim.
*Lluís Bonada és un dels periodistes que va entrevistar Mercè Rodoreda: «Mercè Rodoreda, condenada a escribir en Romanyà de la Selva estas vacaciones», Diario de Barcelona (14.8.1975).

dimecres, d’abril 30

dilluns, d’abril 7

Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi de novel·la 2006, n'ha dit...


Autoretrat
, un llibre de referència

He acabat la lectura d’Autoretrat i no em puc estar d’escriure aquestes impressions. M’ha agradat tot el llibre, amorosament ben editat, i amb fotografies molt ben reproduïdes —se n’ha fet una bona tria, excel·lent. No sabria trobar-hi cap defecte formal, ni filològic. L’estudi introductori és molt bo; l’estil, d’alta volada i de refinada precisió: trobo que s’hi dibuixen, clarament i de manera concisa, molts aspectes i detalls interessants de l’obra de Rodoreda.

El protagonisme estel·lar, però, ve a continuació: un veritable autoretrat de la novel·lista, fet a partir de textos oblidats, o poc assequibles, de la seva pròpia mà. I això és un gran encert, perquè diu per ella mateixa el que els estudiosos voldrien desentranyar però que mai no acaben de fer: exposar el que pensava de la literatura i de la vida, la seva i la dels altres. Vull dir, que ni la Colometa és beneita (Porcel) ni Rodoreda és la Colometa. Queda molt clar i hi estic plenament d’acord. I ho dic com a lector molt més decantat cap a la novel·lística de Porcel que cap a la de Rodoreda. Puc semblar contradictori, però no essent rodoredià en cap sentit he gaudit sentint-la a ella: li recordo encara la veu quan baixava a fer les compres a la vall d’Aro amb la senyora Manrubia, i és aquella mateixa veu que ha reviscut dintre meu llegint aquest Autoretrat. I la veia, la serena bellesa del seu rostre amb la mirada enigmàtica, distant...

M’ha interessat especialment tota la part de maduresa, l’exili, les seves reflexions, l’ofici de novel·lista, finalment la pau que va trobar a Romanyà de la Selva. I ha estat la infantesa el que se m’ha fet una mica feixuc i reiteratiu, però és més un problema meu, em sembla, que no pas del llibre. És interessant saber finalment d’on ve la part angèlica de Mercè Rodoreda: Verdaguer i la missa amb l’avi als Josepets, sense anar més lluny...

El treball que s’ha fet amb les entrevistes és un autèntic encaje de bolillos, expressió que em sembla més pertinent que no pas unes puntes al coixí... És la part que m’ha captivat més de tot el llibre. S’ha dut a terme una feina encomiable, i serà un èxit aquest Sant Jordi. El més extraordinari, però, és que l’obra esdevindrà un llibre de referència, un llibre que quedarà. Ho és tot menys un llibre de circumstàncies. Una aportació que va al moll de l’os, valenta i genuïna, que il·lumina amb llum natural moltes foscors, i que ens arriba oportunament en aquest centenari de Mercè Rodoreda.

diumenge, d’abril 6

Autoretrat a www.bcn.cat


Abraham Mohino i Mònica Miró construeixen una autobiografia de l'escriptora a partir de textos, parlaments i entrevistes a l'autora

L'any 1960, Mercè Rodoreda va presentar la seva obra Colometa al premi Sant Jordi, però no va guanyar. Només va obtenir un vot, el de Joan Fuster. Aquest fet va certificar que la Rodoreda resultava una dona incòmoda, segons va comentar l'escriptora Isabel-Clara Simó durant la presentació al Centre Cívic Vil·la Florida, al Districte de Sarrià-Sant Gervasi, del llibre Autoretrat (Angle Editorial). «Era massa bona literàriament, intel·ligent i va triomfar arreu del món», va resumir Simó.
Rodoreda era, veritablement, molt ambiciosa literàriament parlant i no li agradava relacionar-se amb la gent. Aquests trets, i d'altres de la seva complexa personalitat, queden palesos en el llibre. Les entrevistes que l'autora va concedir entre 1966 i 1982, un recull d'escrits de joventut i els parlaments públics que va pronunciar han servit de base a Abraham Mohino i Mònica Miró per escriure aquesta autobiografia de Mercè Rodoreda a partir de les pròpies paraules que, d'una manera o altra, va formular l'escriptora en català més universal al llarg de la seva trajectòria vital.
Ordenació temàtica


Els autors han treballat en l'ordenació temàtica de les paraules de Mercè Rodoreda per configurar aquesta biografia en primera persona en què es detallen memòries d'infantesa —algunes ja publicades a la revista Serra d'Or— escrites en l'edat madura. Amb diferents textos, molts escrits a partir de 1975, i diverses fotografies, Mohino i Miró reconstrueixen la primera part de la vida de l'escriptora. També queda reflectit a Autoretrat un llarg monòleg sobre la vida i l'abundant obra de l'escriptora d'Aloma (1937), Jardí vora el mar (1967), La plaça del diamant (1962) i Mirall trencat (1974), entre altres.

A partir d'articles publicats per Mercè Rodoreda i d'algunes cartes, els autors han reconstruït part de la personalitat de l'autora, una dona en teoria poc feminista, però que, per Isabel-Clara Simó, va acabar sent-ho sense saber-ho.

L'aparició d'aquesta obra coincideix amb la celebració de l'Any Rodoreda, que enguany commemora el naixement de l'escriptora, l'any 1908, en una torre del barri de Sant Gervasi.

dijous, de març 27

Joan Barril a propòsit d'Autoretrat ha dit...

Joan Barril · Qwerty (Barcelona TV), programa del dia 26.3.2008, minuts 56.46-57.33

«Jo també porto alguna cosa d’aquelles de celebrar. És l’Any Rodoreda i Mercè Rodoreda ens fa el seu autoretrat. I diran: Mercè Rodoreda va fer el seu autoretrat? No, no el va fer. L’han fet aquests senyors, la Mònica Miró i l’Abraham Mohino, que han anat espigolant de tota l’obra escrita de Rodoreda i aplicant-la temàticament en diferents aspectes de la vida d’un escriptor. La feina és esplèndida. Angle Editorial aquí ha posat la seva contribució a l’Any Rodoreda. Un llibre fonamental per conèixer Mercè Rodoreda però diria simplement per conèixer una persona. Està tan ben explicat i tan ben ordenat que ve a ser una feina d’allò escriptura damunt de l’escriptura, un veritable palimpsest que la pròpia Mercè Rodoreda hauria firmat

dissabte, de març 22

Berria

'Autoretrat' kaleratu dute, Merce Rodoreda hizpide duen obra

LITERATURA. Merce Rodoreda egile katalana jaio zela 100 urte bete dira, eta urteurren horren itzalean Autoretrat argitaratu dute Monica Mirok eta Abraham Mohinok, La plaça del Diamant-en egileari buruzko saiakera. Rodoredaren testamentu literarioa dela diote egileek, eta argitaratu gabeko haren hainbat idatzi txertatu dituztela lanean.

Galicia-Hoxe.com

Autorretrato de Mercè Rodoreda

En plena conmemoración do centenario do nacemento de Mercè Rodoreda, os filólogos Mònica Miró e Abraham Mohino presentaron onte o ensaio Autoretrat, unha especie de testamento vital e literario da autora de La plaza del Diamante a partir de material moi diverso e heteroxéneo. Publicado por Angle Editorial, os propios artífices da obra, que contén textos inéditos da autora, considerárona a máis importante das que se darán a coñecer neste "Ano Rodoreda", porque "por primeira vez a escritora fala con voz propia sobre ela e a súa literatura".
Dividida en cinco partes, destaca deste título o seu terceiro capítulo, baixo o epígrafe de No mirall (No espello), onde os dous estudosos elaboraron un longo monólogo da barcelonesa, -que cren pode ata representarse teatralmente-, a partir de 38 entrevistas concedidas entre os anos 1966 e 1983, nas que expresa tanto o seu xeito de ver a vida como a súa obra. Miró explicou en rolda de prensa que recolleron todas as palabras ditas pola narradora e téñenas "cosido, evitando repeticións, para acabar ofrecendo un discurso moi denso, no que Rodoreda nos fala en primeira persoa".

dijous, de març 20

Les paraules de l'editor · Joan Simon

Durant uns quants anys, quan algú m’ha demanat quin era el millor llibre en què he intervingut, el que m’havia deixat més satisfet, el que més m’agradava d’Angle Editorial... la meva resposta era sempre la mateixa: Agonia de llum, el llibre en què vam publicar la poesia inèdita, secreta, de Mercè Rodoreda.

És un llibre complet, variat, rodó: a banda de la poesia, que ocupa el cos central del llibre, hi ha una introducció esplèndida, una selecció de les pintures que va fer Rodoreda en l’època en què escrivia els poemes i un epistolari sobre l’escriptura dels poemes amb Josep Carner, que naturalment fa comentaris deliciosos. És un producte d’alta cultura, en una edició que està al nivell del contingut. El responsable i curador va ser Abraham Mohino.

Per això per a mi era tan il·lusionant que l’Abraham, ara amb la Mònica Miró, volgués publicar novament amb Angle Editorial. El resultat és, un cop més, un llibre esplèndid: una mena d’autobiografia de Mercè Rodoreda, que sovint té un to de diari íntim, de confessió oberta, de declaració de principis, d’afirmació personal.

Els lectors de Rodoreda estem d’enhorabona: Autoretrat ens dóna centenars, milers de pistes per comprendre millor les claus de la seva personalitat i de la seva literatura, tan sovint sorgida de la seva vida. La imatge que tenim de Rodoreda, havent llegit el llibre, guanya enormement en precisió, en estima, en proximitat, en intensitat. L’extraordinària veu de Mercè Rodoreda palpita en cada pàgina, amb més força fins i tot que en les seves novel·les.

Crec que, sense cap mena de dubtes, Autoretrat serà el gran llibre de l’Any Rodoreda. Des d’avui, un llibre imprescindible per entendre Mercè Rodoreda.

dimecres, de març 19

El País

Rodoreda vista (casi) por ella misma

El libro Autoretrat reúne el disperso material autobiográfico de la autora

Israel Punzano. Barcelona, 19/03/2008.- La vida y la obra de Mercè Rodoreda explicada por ella misma. Ésa es la intención de Autoretrat (Angle Editorial), un volumen a cargo de los filólogos Mònica Miró y Abraham Mohino que recoge los textos autobiográficos de la autora de La plaça del Diamant. O más o menos, porque como es sabido Rodoreda nunca escribió sus memorias, con la excepción de algunos recuerdos de su infancia, que publicó por entregas en 1982 en la revista Serra d'Or, serie que además dejó incompleta.

Para soslayar ese vacío, los compiladores tomaron una decisión que no está exenta de polémica y que puede levantar ampollas entre los especialistas en Rodoreda. Así, en el apartado central del libro, el titulado "En el mirall", han elaborado un largo monólogo -que incluso, opinan, se puede representar tal cual en los teatros- en el que la escritora repasa en primera persona su trayectoria vital y literaria. Rodoreda nunca escribió esa pieza, sino que se ha compuesto a través de las respuestas que dio en varias entrevistas concedidas a varios medios de comunicación entre 1966 y 1983.

Miró y Mohino aseguran que han sido totalmente respetuosos con las palabras de Rodoreda y que se han limitado a ordenar cronológicamente ese material, además de eliminar repeticiones. "No hay traición, sólo la voluntad de que el público conozca a Rodoreda tal como quiso presentarse a los demás", defendieron ayer los autores en la presentación de la obra, una aportación más a la conmemoración del centenario del nacimiento de la autora, que se cumple este año. Eso sí, las entrevistas se publicarán íntegramente en otro libro.

Autoretrat se completa con otros cuatro apartados en los que se reúne un material muy heterogeneo, que incluye desde algunas de sus colaboraciones para la prensa en la época anterior a la Guerra Civil hasta el pregón que Rodoreda leyó en las fiestas de la Mercè de 1980. Los textos, con alguna pequeña excepción, no son inéditos, aunque muchos de estos escritos estaban hasta ahora dispersos y eran difíciles de encontrar fuera de los círculos académicos. Pese a ser tan reservada en todo lo que tiene que ver con su intimidad sentimental -Rodoreda no menciona ni una sola vez con nombre y apellido a Armand Obiols, su gran amor-, la escritora, pasada por el cedazo de Miró y Mohíno, apenas se deja nada en el tintero.

Así, entre otras perlas bellísimas, trata con franqueza aspectos de su personalidad -"Tinc un caràcter bastant dolent. Generalment, quan sembla que estic contenta, estic d'un humor de mil dimonis, i, al revés; sóc quieta i violenta, apassionada i serena, innocent i complicada"- o explica descarnadamente como se siente en la madurez: "Estic desenganyada de la vida en general. És una tempesta d'aquelles... La gent como jo, que ha viscut la guerra i que hem tingut una vida tempestuosa, tenim una visió del món més amarga. I, tanmateix, m'estimo molt la vida".

No es la primera vez que Mohino se aproxima a la figura de Rodoreda, porque hace tiempo publicó su poesía en el volumen Agonia de llum, publicado por la misma editorial. Asimismo, ayer anunció que tiene preparado un libro de la correspondencia que la escritora mantuvo con Josep Carner y con Obiols, aunque éste no puede ver la luz por problemas de derechos de autor.

Retazos y pecios de gran escritora

A continuación se recogen algunos fragmentos del libro Autoretrat, a cargo de Miró y Mohino, con reflexiones y recuerdos diversos de Rodoreda.

- Infancia. "Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi".

- Polémica. "Per què la dona, socialment, cal que l'emparin? (...) Tan bonic que és la dona a casa i l'home al carrer".

- El amor. "Jo em vaig casar als vint anys i em vaig separar del meu marit als vint-i-vuit. Després, hi ha hagut altres problemes sentimentals, però es compten amb aquests tres dits de la mà, perquè han estat amors molt fidels, que han durat molts anys. M'he enamorat molt poques vegades, però una vegada molt profundament".

- La felicidad. "Una persona feliç no té història. Sempre és millor haver sofert per a poder escriure. I, encara que això de sofrir és molt relatiu, penso que no es pot ser novel·lista sense haver-ho passat malament a la vida".

- El estilo literario. "Procuro escriure de la manera més simple i neta possible; dir amb mitja dotzena de paraules allò que de primer raig dic amb trenta. Suggerir més que no pas recalcar".

El Punt Digital

Mercè Rodoreda en primera persona

Dos estudiosos proposen un «autoretrat» de l'escriptora a través de les seves entrevistes i recuperen alguns textos inèdits

Valèria Gaillard. Barcelona.- Mercè Rodoreda va morir sense deixar cap volum de memòries i encara menys una autobiografia. Com veia la seva vida i la seva obra? Amb motiu de l'Any Rodoreda, dos filòlegs, Mònica Miró i Abraham Mohino, han intentat respondre a aquestes qüestions acudint als textos que va deixar l'autora, proses laterals com ara pròlegs, cartes i altres escrits de circumstància, alguns dels quals inèdits, per reunir-los a Autoretrat (Angle). També han fet un exercici de reconstrucció sobre la base de 38 entrevistes fetes entre els anys 1966 i 1983 i han confegit un «monòleg interior» en què Rodoreda, en primera persona, parla de la seva vida i literatura. «L'estudi és més escrupolós que una biografia perquè ordena temàticament les seves paraules sense desfigurar-les», defensa Miró.

Els autors d'Autoretrat han tingut accés a una sèrie de material molt heterogeni, dispers i inaccessible, com ara crítiques i cròniques que Rodoreda va escriure abans de la guerra com a periodista, que mai s'havia posat en valor i, encara menys, publicat en un sol volum. Tenen en comú que són textos en primera persona en què l'escriptora tracta els dos grans temes que la preocupaven, la seva vida i la seva obra, i que prenen una nova dimensió posats en interrelació.

La primera part de l'estudi, "Imatges d'infantesa", recupera textos en què Rodoreda recorda la infància: «Constitueix un imaginari íntim, evoca el paradís perdut de la infància, al mateix temps que demostra el seu temperament elegíac», comentava ahir Mònica Miró, durant la presentació del treball. Molts d'aquests textos els va escriure tornant de l'exili, el 1975, a partir de fotografies d'infància (reproduïdes en el llibre) i tenen un valor molt concret: «Revelen com descobreix el món, el misteri, la mentida, la malaltia, els amics, la imatge que guarda de la casa natal.» Alguns d'aquests materials van ser publicats a la revista Serra d'Or, tot i que d'altres van quedar inèdits.

La segona part, "Un temps per aprendre", recupera una pila d'articles periodístics que l'autora va publicar de jove. «Als 20 anys va decidir ser escriptora i es troba en un àmbit familiar que no li és favorable pel fet de ser dona i voler escriure en català», afirma Abraham Mohino. Aquest compendi permet resseguir com crea el seu estil i la seva imatge: «Cal tenir present que, malgrat la seva joventut, va prendre posició en temes conflictius, com ara la crisi de la novel·la i la del teatre en català del moment, i comença a definir la seva ideologia.» També es recullen uns extractes de cartes que va enviar a Delfí Dalmau, el seu professor de català, i dues conferències radiades durant la Guerra Civil: «Es veu com tenia un pensament molt convencional i creia que la dona havia d'estar a casa i l'home al carrer, però la vida la va portar per un altre camí», reflexiona Mohino.

Monòleg cosit

"En el mirall" és l'apartat «central» de l'assaig. Els estudiosos han agafat 38 entrevistes publicades entre el 1966 i el 1983 (realitzades per personalitats com ara Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Robert Saladrigues), i n'han escollit fragments per confegir un discurs unitari sobre els grans temes que preocupaven l'autora. «En aquestes entrevistes, Rodoreda ja té una visió molt clara de la seva vida i obra perquè les va fer de gran, ja que quan va publicar La plaça del Diamant, per exemple, no li van fer cap entrevista.»

El conjunt ofereix una mena de «testament vital», com si fos un monòleg interior narrat en primera persona. «Mai hem tergiversat el sentit de les seves paraules, sinó que hem anat cosint-ho tot evitant repeticions, igual com procedeix un periodista. El resultat és densíssim, i hi apareixen temes com ara la guerra, l'exili, els amors, les morts, les ideologies, la gènesi de les seves novel·les, l'estil, els personatges, etc.», argumenta Miró. I afegeix Mohino: «És cert que tenia una natura d'anguila, que era tan esquerpa que podia vorejar la grolleria en algunes entrevistes que feia per pressions de la casa editorial, però en molts casos acaba confessant-se.»

En aquest monòleg, la investigadora assumeix que es perd el context en què van ser fetes les entrevistes, així com la veu de l'interlocutor que emmarca les respostes de Rodoreda: «De totes maneres reconstituïm un discurs amb les seves pròpies paraules sense cap traïció, i l'hem mostrat tal com ella es volia mostrar de gran, instal·lada a Romanyà de la Selva, serena havent-ho assumit tot des d'un estoïcisme ben entès; per això hem titulat l'estudi Autoretrat

Venut com «més escrupolós que una biografia» la professora assumeix, tanmateix, un punt de subjectivitat en el treball: «En tot cas som els intèrprets dels periodistes que la van interpretar.»

Els discursos i els pròlegs

El volum, que s'adreça a un públic ampli, inclou dos apartats més: "La presència cívica", que aplega alguns textos inèdits en relació amb la seva vessant pública, com ara una presentació de Mirall trencat i un discurs d'agraïment quan va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; i "Pròlegs com a epílegs", que recupera cinc pròlegs que va escriure la novel·lista de forma retrospectiva: «Són textos fonamentals perquè mostren una Rodoreda madura, preocupada per la recepció de la seva obra i en diàleg amb els lectors i els crítics per matisar algunes males interpretacions que s'havien fet dels seus llibres.»

Vilaweb

Mercè Rodoreda: retrat en primera persona

Angle editorial publica Autoretrat de Mercè Rodoreda, a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino

Acaba d'aparèixer un llibre diferent sobre la vida i l'obra de Mercè Rodoreda. El títol té tant de provocador com d'inexacte, Autoretrat, però accentua un fet essencial i nou: aplega documents poc coneguts i materials reelaborats que parteixen del testimoni, en primera persona, de l'escriptora. Els curadors del llibre són els filòlegs Mònica Miró i Abraham Mohino (responsable també de l'edició de la poesia inèdita de Rodoreda, Agonia de llum).

El volum ofereix una selecció d'articles de premsa escrits per la Rodoreda abans de la guerra; tres pròlegs de maduresa, en què l'autora parla del seu ofici en profunditat; i un monòleg confegit pels curadors a partir de les trenta-vuit entrevistes fetes a l'autora.

Testament vital i literari

És aquest monòleg la part més compromesa i que, ben segur, mourà polèmica, entre els especialistes i biògrafs de la Rodoreda, afectats sovint per susceptibilitats i confrontacions. Els curadors han titulat aquesta part 'En el mirall'. Entenen que és la part més important del llibre i que té la consistència d'un monòleg teatral. Mohino i Miró han buidat les trenta-vuit entrevistes que la Rodoreda va concedir del 1966 al 1982, poc abans de la seva mort, i n'han organitzat els arguments d'una manera temàtica: sobre l'ofici de viure i sobre l'ofici d'escriure.

Explica Miró: 'Hem volgut fer una mena de testament vital i literari a través d'un monòleg interior. És un discurs densíssim. I, si bé en molts moments la Rodoreda es dedica a reproduir la imatge d'una dona esquerpa, que vorejava la mala educació (no li agradaven les entrevistes, perquè la destorbaven d'escriure), en molts moments acaba confessant-s'hi. I creiem que el text dóna pistes fonamentals per a entendre-la. Ja ho va dir l'escriptora i amiga Anna Murià, que la millor biografia de la Rodoreda és la que ella ha transmès en les entrevistes.'

Quant al títol, els curadors l'entenen com una autorepresentació: 'Més que un autoretrat és una autorepresentació. Però aquesta paraula aquí no té tradició, diu Miró; per això hem optat per Autoretrat. És un retrat fet a partir d'ella mateixa. És una obra assagística que parteix del 'jo' de la Rodoreda.' I Mohino: 'Les literatures del jo són un gènere de risc.' I Miró: 'No ens amoïnen gaire les crítiques. La cosa interessant no és ni la polèmica ni el títol, sinó tot el material que hem aplegat. I és així que s'avança en la recerca.' I Mohino: 'És la primera vegada que la Rodoreda parla amb veu pròpia. Fer un llibre com aquest és heroic. En ha portat moltíssima feina.' La Fundació Mercè Rodoreda ha donat el vist-i-plau al llibre, que es publica durant l'Any Rodoreda, que rememora el centenari del naixement de l'autora.

'La Rodoreda que ens parla en aquest llibre és la Rodoreda que se'n va a viure a Romanyà de la Selva, el 1982, poc abans de morir. Una Rodoreda serena, en la maduresa, que se situa davant la seva vida i la seva obra', explica Mònica Miró. 'I els oblits també parlen en el llibre. Per exemple, en cap moment no esmenta Armand Obiols, que fou el seu gran amor.'

Les 'vamps' del cinema i discursos inèdits

L'obra s'organitza en cinc parts. La primera, 'Imatges d'infantesa', la formen una sèrie de textos elaborats per Mercè Rodoreda sobre la seva infantesa, escrits des del record. Són proses més aviat breus, que sovint tenen per punt de partença una fotografia. És per això que el llibre també aporta un material fotogràfic interessant i poc conegut. Aquestes proses, Rodoreda les va publicar a la revista Serra d'Or el 1982, llevat de les dues últimes.

La segona part, 'Un temps per a aprendre', és una selecció d'articles de quan Mercè Rodoreda comença a escriure a la premsa abans de la guerra. És d'aquesta manera com l'escriptora comença a afaiçonar el seu estil literari i la seva imatge, perquè pren posició en polèmiques com la crisi de la novel·la, la crisi del teatre català... També descobrim una Rodoreda interessada pel cinema, que escriu un article esplèndid sobre les 'vamps'.

La tercera part és 'En el mirall', el monòleg, que els curadors consideren la part central del llibre.

Després, en una quarta part, s'ofereix un recull de parlaments que la Rodoreda va fer per motius diversos (un pregó de les Festes de la Mercè, el discurs del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la presentació d'algun dels seus llibres...). La major part d'aquest material és inèdit.

I en la cinquena i darrera part, s'ofereixen els pròlegs que l'autora va escriure per a Mirall trencat, La plaça del Diamant i Quanta, quanta guerra... Pel curadors, aquests pròlegs han rebut molt poca atenció fins ara, malgrat que els escriu a la maduresa i dóna informacions importants sobre la gènesi de les seves novel·les. 'Són autèntics tractats de novel·lística', asseguren.

M. S.

dimarts, de març 18

Agència Catalana de Notícies

Un llibre fa un 'autoretrat' de Mercè Rodoreda a partir de les paraules que va pronunciar en entrevistes i actes públics

Barcelona, 18 de març (ACN).- Amb motiu de l'Any Rodoreda i a poques setmanes perquè arribi Sant Jordi, Angle Editorial publica un llibre d'assaig sobre Mercè Rodoreda titulat Autoretrat, obra de Mònica Miró i Abraham Mohino. Es tracta d'un treball que pretén sintetitzar els aspectes més rellevants que l'autora de Mirall trencat va pronunciar en les 38 entrevistes que va concedir en la seva maduresa, des del 1966 fins al 1983, juntament amb material inèdit poc conegut i difícil de trobar, com són els pròlegs d'algunes de les seves obres o els discursos que va oferir en actes públics.

"Hem volgut fer un testament literari i vital de Rodoreda", han explicat els seus impulsors, on l'autora parla en primera persona de les seves dues dimensions, l'ofici de viure i l'ofici d'escriure.

En les més de 350 pàgines, els lectors i estudiosos es retrobaran de nou amb l'univers de Rodoreda i amb la imatge que ella mateixa va voler 'construir-se', amb les referències a la seva infantesa, la lluita per escapar d'un món tancat, l'experiència de la guerra i l'exili, o els amors i les morts.

El llibre està dividit en cinc apartats clarament diferenciats com són 'Imatges d'infantesa' o 'Un temps per aprendre', on es parla dels seus inicis com a escriptora i periodista, i també es complementen amb algunes fotografies. Tot i això, el capítol principal del llibre és un monòleg en primera persona on es reprodueixen de forma cronològica els aspectes més importants de la seva vida i obra, que ella mateixa va voler destacar en les entrevistes que va concedir durant el seu període de maduresa. Un dels aspectes que va cridar l'atenció als autors del llibre és que 'res del que deia a les entrevistes era gratuït' i sovint prenien un to de 'confessió' sobre la forma en què concebia l'art de narrar, la importància de la depuració lingüística o la seva visió literària de la pròpia existència. Per això consideren que aquest llibre ofereix les 'claus' per entendre l'univers de Rodoreda, on s'apunten els 'temes essencials'.

Un dels coautors del llibre, Abraham Mohino, que anteriorment ja havia publicat Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda amb el mateix segell editorial, ha confessat que 'ha costat sang' fer aquest treball de recerca, perquè hi havia molt de material dispers i sovint mal editat. Malgrat tot, ha assegurat que s'hi expliquen els secrets de l'ofici i la persona, narrats amb les seves pròpies paraules que posteriorment han hagut de compilar i editar en un format que han anomenat 'autoretrat', ja que no es tracta ni d'un llibre de memòries ni d'una biografia. 'El més important és que s'han recuperat les seves paraules' i la imatge que ella mateixa s'anava 'construint' constantment, imitant el model de 'dona fatal' o les 'vamp' que apareixien al cinema i ajudant-se d'un riure 'extravagant' i 'histriònic' i un sentit de l'humor marcadament irònic i sarcàstic.

Entre el material inèdit que recull el volum, destaca la vessant cívica de Rodoreda confeccionada a partir dels parlaments i els actes públics que va pronunciar amb motiu de presentacions de llibres o de recollides de premis. Segons Mohino, l'autora de La plaça del Diamant era conscient que els autors 'jugaven un paper destacat' en la societat i per això en algun moment va aprofitar la palestra per 'afirmar-se' i elogiar la llengua catalana, donat que una de les seves obsessions era escriure el millor possible al servei d'un país. 'Si puc construir una obra en nom de Catalunya, em sentiré feliç', havia afirmat Rodoreda.

L'últim apartat reprodueix els pròlegs que Rodoreda va publicar en edat ja madura i on aprofita per analitzar els seus títols, apuntar els temes essencials del seu univers i esmenar alguns errors que considerava que s'havien dit entorn de la seva obra. 'Són autèntics tractats de novel·lística', explicava Mohino, 'als quals sorprenentment fins ara mai ningú no havia donat la importància que es mereixien', es lamentava. I és que els pròlegs de La plaça del Diamant, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra... són 'obres mestres' que sovint s'han reproduït amb errors d'impressió i s'han tractat com a simples annexos de llibres. Des del punt de vista dels dos autors, aquests pròlegs són 'imprescindibles' per entendre la vida i obra d'aquesta autora catalana.

En un futur, preveuen publicar les entrevistes íntegres que Mercè Rodoreda va concedir a personatges com Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Robert Saladrigas, i que ja han utilitzat per aquest llibre.

Punt de llibre


Agència Europa Press

Autoretrat recoge a modo de autobiografía declaraciones de Rodoreda en 38 entrevistas y discursos inéditos

Barcelona, 18 de març (Europa Press).- El libro Autoretrat (Angle Editorial), confeccionado por Mònica Miró y Abraham Mohino, recoge a modo de autobiografía las declaraciones que la escritora catalana Mercè Rodoreda hizo en 38 entrevistas concedidas entre 1966 y 1983. En formato de monólogo y sin las preguntas que las motivaron, las palabras de la autora de Mirall trencat revelan su visión de la literatura y de su vida.

"Hemos querido hacer un testamento vital y literario con estas entrevistas en formato de monólogo interior. No hemos tergiversado el sentido de sus palabras y únicamente hemos retocado la puntuación y evitado las repeticiones", explicó Miró, quien aseguró que las declaraciones están unidas argumentalmente y mediante el hilo cronológico "con gran escrúpulo". Miró y Mohino presentaron Autoretrat como "el libro" del Any Rodoreda, actos con los que durante este año se celebra el centenario del nacimiento de la autora.

El discurso "densísimo" resultante "podría ser representado teatralmente", estimó Miró, y en él Rodoreda reflexiona sobre la guerra y el exilio, sus inicios de periodista, los amores, las muertes, su ideología ante el mundo, la aparición de sus novelas y el significado de la literatura.

"Es su auto presentación" y es "la primera vez que Rodoreda habla con voz propia sobre ella y sobre su literatura", concluyó Miró, que junto a Mohino aplicó la técnica "de repensar" las palabras de Rodoreda, "no de pegarlas", para elaborar esa forzada autobiografía en base a las respuestas que suscitaron preguntas de escritores catalanes tan reconocidos como Baltasar Porcel, Montserrat Roig y Robert Saladrigas.

Discursos inéditos y materiales inaccesibles

Autoretrat incluye discursos inéditos que pronunció Rodoreda con motivo, por ejemplo, del pregón de las Fiestas de La Mercè en Barcelona en 1980, por el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes y en la presentación de Mirall trencat, en el que elogia la lengua catalana y reclama que toda la población haga su trabajo lo mejor posible al servicio del país, según recordó hoy Mohino.

Entre los materiales más desconocidos y "de difícil acceso incluso para los estudiosos" que recopila este volumen se cuentan las críticas que Rodoreda publicó en los años de preguerra.
A estos fragmentos literarios salidos de la pluma de Rodoreda a los que "no se había prestado atención porque no se sabía donde ubicarlos", declaró Mohino, que añadió que les acompañan imágenes de Rodoreda a lo largo de su vida, algunas de las cuales "no eran nada conocidas" y son el detonante de escritos que elabora "desde el recuerdo, que para ella tiene categoría de sueño".

En el capítulo titulado 'Imatges d'infantesa', Rodoreda rememora con su "temperamento de naturaleza elegíaca" vivencias de cuando era pequeña y de aquella "tierra remota donde se sentía segura", aseveró Miró. En el capítulo que clausura el volumen, titulado 'Pròlegs com a epílegs', se recogen los prólogos de Quanta, quanta guerra..., Mirall trencat y La plaça del Diamant, en los que la autora establece "una conexión con el lector" y da "pistas y correcciones para la crítica", expuso Miró.

En las 350 páginas de Autoretrat se dan la mano unos materiales de lo más "heterogéneos" que ayudan "a configurar una imagen de Rodoreda", una mujer "monolítica" cuya opinión sobre los temas centrales de su vida no varió a lo largo de los años, algo que "le da consistencia al libro", recalcó Mohino. "No hay traición, hay la voluntad de que el público conozca a Rodoreda tal como ella quería mostrarse", remachó Miró.

Agència EFE

Publican el autorretrato de Mercè Rodoreda, un testamento vital y literario

Barcelona, 18 de març (EFE).- En plena conmemoración del centenario del nacimiento de Mercè Rodoreda, los filólogos Mònica Miró y Abraham Mohino han presentado hoy el ensayo Autoretrat, una especie de testamento vital y literario de la autora de La plaça del Diamant a partir de material muy diverso y heterogéneo.

Publicado por Angle Editorial, los propios artífices de la obra, que contiene textos inéditos de la autora, la han considerado la más importante de las que se darán a conocer en este Año Rodoreda, porque "por primera vez la escritora habla con voz propia sobre ella y su literatura".

Dividida en cinco partes, destaca de este título su tercer capítulo, bajo el epígrafe de "En el mirall" ("En el espejo"), donde los dos estudiosos han elaborado un largo monólogo de la barcelonesa, -que creen puede incluso representarse teatralmente-, a partir de 38 entrevistas concedidas entre los años 1966 y 1983, en las que expresa tanto su manera de ver la vida como su obra.

Miró ha explicado en rueda de prensa que han recogido todas las palabras dichas por la narradora y las han "cosido, evitando repeticiones, para acabar ofreciendo un discurso muy denso, en el que Rodoreda nos habla en primera persona".

En este largo monólogo, que empieza con el recuerdo de su nacimiento en la calle París de Barcelona, la escritora, acompañada de la mano de Miró y Mohino, repasa toda su vida, desde su infancia en el barrio de Sant Gervasi hasta sus inicios como periodista, sus vivencias durante la guerra civil o durante el largo exilio.

Tampoco se olvida de sus amores, de los muertos que ha habido en su vida y de su manera de ver el mundo, siguiendo un hilo cronológico, centrado "en aquellos aspectos en los que ella ponía más énfasis".

Para Mònica Miró, se trata de un "testamento vital y literario con el que el gran público podrá conocer cómo concebía el arte de narrar, cómo entendía la literatura, la importancia que le otorgaba a esta actividad y también pistas fundamentales para comprender su obra".

El libro se inicia con textos "muy bellos" elaborados por Mercè Rodoreda sobre su infancia desde el "recuerdo", algo que para ella siempre fue fundamental. En este sentido, ha proseguido Miró, la escritora construyó un "imaginario íntimo personal desde la madurez, con recuerdos pasados por el tamiz del tiempo".

También se incluyen, en otro capítulo, algunos de sus trabajos, cuando apenas contaba veinte años y decidió ser escritora, a partir del periodismo, en un ambiente familiar y profesional nada favorable. De esta parte de su vida, Abraham Mohino ha querido destacar su humor, siempre ácido, irónico, sarcástico y un punto descarnado.

En la cuarta parte de la obra se editan sus discursos, algunos de ellos inéditos, como el que pronunció cuando recibió el premio de Honor de las Letras Catalanas o el pregón de las fiestas de la Mercé de Barcelona del año 1980.

Concluye el libro con los prólogos, a modo de epílogos, que preparó Rodoreda para Mirall Trencat, La plaça del Diamant y Quanta, quanta guerra..., que son, en opinión de Miró y Mohino, un "legado fundamental" y "auténticos tratados de novelística, imprescindibles para los estudiosos de su obra".

Se trata, en definitiva, de un autorretrato de la Mercè Rodoreda instalada en Romanyà de la Selva (Girona), pocos meses antes de morir, "serena y que lo ha asumido todo, desde un estoicismo bien entendido", según Mònica Miró.

Rodoreda íntima




divendres, de març 7

Rodoreda va anotar...

«Els autors també són històrics; per això alguns d'ells desitgen escapar de la història amb un salt a l'eternitat.»
Jean-Paul Sartre

«Les auteurs aussi sont historiques; et c’est précisément pour cela que certains d’entre eux souhaitent échapper à l’histoire par un saut dans l’éternité.»

[Jean-Paul Sartre. «Qu'est-ce que la littérature?» a: Situations II. París: Gallimard, 1948 ; nova edició, Folio essais, 1992, pàg. 90].

dimecres, de març 5

Anna Murià va dir...

«Ben mirat, els esbossos biogràfics de Mercè Rodoreda més fidedignes són els que es fa ella mateixa, en cartes, en entrevistes periodístiques i en converses amistoses.»

[Mercè Rodoreda. Cartes a l’Anna Murià: 1939-1956. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1991, pàg. 16].

dissabte, de març 1

Imprescindibles



Autoretrat, de Mercè Rodoreda, serà a les llibreries a partir del proper 25 de març.

Agonia de llum, llibre que aplega la poesia de Mercè Rodoreda, una part substancial de la seva obra pictòrica i l'epistolari que va mantenir amb Josep Carner, s'ha tornat a distribuir per tot el territori català.

Són dos volums imprescindibles per aproximar-se amb profunditat a la figura i a l'obra de l'escriptora catalana més universal.