.jpg)
dilluns, de març 31
dissabte, de març 29
.jpg)
dijous, de març 27
Joan Barril a propòsit d'Autoretrat ha dit...
Joan Barril · Qwerty (Barcelona TV), programa del dia 26.3.2008, minuts 56.46-57.33
«Jo també porto alguna cosa d’aquelles de celebrar. És l’Any Rodoreda i Mercè Rodoreda ens fa el seu autoretrat. I diran: Mercè Rodoreda va fer el seu autoretrat? No, no el va fer. L’han fet aquests senyors, la Mònica Miró i l’Abraham Mohino, que han anat espigolant de tota l’obra escrita de Rodoreda i aplicant-la temàticament en diferents aspectes de la vida d’un escriptor. La feina és esplèndida. Angle Editorial aquí ha posat la seva contribució a l’Any Rodoreda. Un llibre fonamental per conèixer Mercè Rodoreda però diria simplement per conèixer una persona. Està tan ben explicat i tan ben ordenat que ve a ser una feina d’allò escriptura damunt de l’escriptura, un veritable palimpsest que la pròpia Mercè Rodoreda hauria firmat.»
«Jo també porto alguna cosa d’aquelles de celebrar. És l’Any Rodoreda i Mercè Rodoreda ens fa el seu autoretrat. I diran: Mercè Rodoreda va fer el seu autoretrat? No, no el va fer. L’han fet aquests senyors, la Mònica Miró i l’Abraham Mohino, que han anat espigolant de tota l’obra escrita de Rodoreda i aplicant-la temàticament en diferents aspectes de la vida d’un escriptor. La feina és esplèndida. Angle Editorial aquí ha posat la seva contribució a l’Any Rodoreda. Un llibre fonamental per conèixer Mercè Rodoreda però diria simplement per conèixer una persona. Està tan ben explicat i tan ben ordenat que ve a ser una feina d’allò escriptura damunt de l’escriptura, un veritable palimpsest que la pròpia Mercè Rodoreda hauria firmat.»
dissabte, de març 22
Berria
'Autoretrat' kaleratu dute, Merce Rodoreda hizpide duen obra
LITERATURA. Merce Rodoreda egile katalana jaio zela 100 urte bete dira, eta urteurren horren itzalean Autoretrat argitaratu dute Monica Mirok eta Abraham Mohinok, La plaça del Diamant-en egileari buruzko saiakera. Rodoredaren testamentu literarioa dela diote egileek, eta argitaratu gabeko haren hainbat idatzi txertatu dituztela lanean.
Galicia-Hoxe.com
Autorretrato de Mercè Rodoreda
En plena conmemoración do centenario do nacemento de Mercè Rodoreda, os filólogos Mònica Miró e Abraham Mohino presentaron onte o ensaio Autoretrat, unha especie de testamento vital e literario da autora de La plaza del Diamante a partir de material moi diverso e heteroxéneo. Publicado por Angle Editorial, os propios artífices da obra, que contén textos inéditos da autora, considerárona a máis importante das que se darán a coñecer neste "Ano Rodoreda", porque "por primeira vez a escritora fala con voz propia sobre ela e a súa literatura".
Dividida en cinco partes, destaca deste título o seu terceiro capítulo, baixo o epígrafe de No mirall (No espello), onde os dous estudosos elaboraron un longo monólogo da barcelonesa, -que cren pode ata representarse teatralmente-, a partir de 38 entrevistas concedidas entre os anos 1966 e 1983, nas que expresa tanto o seu xeito de ver a vida como a súa obra. Miró explicou en rolda de prensa que recolleron todas as palabras ditas pola narradora e téñenas "cosido, evitando repeticións, para acabar ofrecendo un discurso moi denso, no que Rodoreda nos fala en primeira persoa".
dijous, de març 20
Les paraules de l'editor · Joan Simon
Durant uns quants anys, quan algú m’ha demanat quin era el millor llibre en què he intervingut, el que m’havia deixat més satisfet, el que més m’agradava d’Angle Editorial... la meva resposta era sempre la mateixa: Agonia de llum, el llibre en què vam publicar la poesia inèdita, secreta, de Mercè Rodoreda.
És un llibre complet, variat, rodó: a banda de la poesia, que ocupa el cos central del llibre, hi ha una introducció esplèndida, una selecció de les pintures que va fer Rodoreda en l’època en què escrivia els poemes i un epistolari sobre l’escriptura dels poemes amb Josep Carner, que naturalment fa comentaris deliciosos. És un producte d’alta cultura, en una edició que està al nivell del contingut. El responsable i curador va ser Abraham Mohino.
Per això per a mi era tan il·lusionant que l’Abraham, ara amb la Mònica Miró, volgués publicar novament amb Angle Editorial. El resultat és, un cop més, un llibre esplèndid: una mena d’autobiografia de Mercè Rodoreda, que sovint té un to de diari íntim, de confessió oberta, de declaració de principis, d’afirmació personal.
Els lectors de Rodoreda estem d’enhorabona: Autoretrat ens dóna centenars, milers de pistes per comprendre millor les claus de la seva personalitat i de la seva literatura, tan sovint sorgida de la seva vida. La imatge que tenim de Rodoreda, havent llegit el llibre, guanya enormement en precisió, en estima, en proximitat, en intensitat. L’extraordinària veu de Mercè Rodoreda palpita en cada pàgina, amb més força fins i tot que en les seves novel·les.
Crec que, sense cap mena de dubtes, Autoretrat serà el gran llibre de l’Any Rodoreda. Des d’avui, un llibre imprescindible per entendre Mercè Rodoreda.
És un llibre complet, variat, rodó: a banda de la poesia, que ocupa el cos central del llibre, hi ha una introducció esplèndida, una selecció de les pintures que va fer Rodoreda en l’època en què escrivia els poemes i un epistolari sobre l’escriptura dels poemes amb Josep Carner, que naturalment fa comentaris deliciosos. És un producte d’alta cultura, en una edició que està al nivell del contingut. El responsable i curador va ser Abraham Mohino.
Per això per a mi era tan il·lusionant que l’Abraham, ara amb la Mònica Miró, volgués publicar novament amb Angle Editorial. El resultat és, un cop més, un llibre esplèndid: una mena d’autobiografia de Mercè Rodoreda, que sovint té un to de diari íntim, de confessió oberta, de declaració de principis, d’afirmació personal.
Els lectors de Rodoreda estem d’enhorabona: Autoretrat ens dóna centenars, milers de pistes per comprendre millor les claus de la seva personalitat i de la seva literatura, tan sovint sorgida de la seva vida. La imatge que tenim de Rodoreda, havent llegit el llibre, guanya enormement en precisió, en estima, en proximitat, en intensitat. L’extraordinària veu de Mercè Rodoreda palpita en cada pàgina, amb més força fins i tot que en les seves novel·les.
Crec que, sense cap mena de dubtes, Autoretrat serà el gran llibre de l’Any Rodoreda. Des d’avui, un llibre imprescindible per entendre Mercè Rodoreda.
dimecres, de març 19
El País
Rodoreda vista (casi) por ella misma
El libro Autoretrat reúne el disperso material autobiográfico de la autora
Israel Punzano. Barcelona, 19/03/2008.- La vida y la obra de Mercè Rodoreda explicada por ella misma. Ésa es la intención de Autoretrat (Angle Editorial), un volumen a cargo de los filólogos Mònica Miró y Abraham Mohino que recoge los textos autobiográficos de la autora de La plaça del Diamant. O más o menos, porque como es sabido Rodoreda nunca escribió sus memorias, con la excepción de algunos recuerdos de su infancia, que publicó por entregas en 1982 en la revista Serra d'Or, serie que además dejó incompleta.
Para soslayar ese vacío, los compiladores tomaron una decisión que no está exenta de polémica y que puede levantar ampollas entre los especialistas en Rodoreda. Así, en el apartado central del libro, el titulado "En el mirall", han elaborado un largo monólogo -que incluso, opinan, se puede representar tal cual en los teatros- en el que la escritora repasa en primera persona su trayectoria vital y literaria. Rodoreda nunca escribió esa pieza, sino que se ha compuesto a través de las respuestas que dio en varias entrevistas concedidas a varios medios de comunicación entre 1966 y 1983.
Miró y Mohino aseguran que han sido totalmente respetuosos con las palabras de Rodoreda y que se han limitado a ordenar cronológicamente ese material, además de eliminar repeticiones. "No hay traición, sólo la voluntad de que el público conozca a Rodoreda tal como quiso presentarse a los demás", defendieron ayer los autores en la presentación de la obra, una aportación más a la conmemoración del centenario del nacimiento de la autora, que se cumple este año. Eso sí, las entrevistas se publicarán íntegramente en otro libro.
Autoretrat se completa con otros cuatro apartados en los que se reúne un material muy heterogeneo, que incluye desde algunas de sus colaboraciones para la prensa en la época anterior a la Guerra Civil hasta el pregón que Rodoreda leyó en las fiestas de la Mercè de 1980. Los textos, con alguna pequeña excepción, no son inéditos, aunque muchos de estos escritos estaban hasta ahora dispersos y eran difíciles de encontrar fuera de los círculos académicos. Pese a ser tan reservada en todo lo que tiene que ver con su intimidad sentimental -Rodoreda no menciona ni una sola vez con nombre y apellido a Armand Obiols, su gran amor-, la escritora, pasada por el cedazo de Miró y Mohíno, apenas se deja nada en el tintero.
Así, entre otras perlas bellísimas, trata con franqueza aspectos de su personalidad -"Tinc un caràcter bastant dolent. Generalment, quan sembla que estic contenta, estic d'un humor de mil dimonis, i, al revés; sóc quieta i violenta, apassionada i serena, innocent i complicada"- o explica descarnadamente como se siente en la madurez: "Estic desenganyada de la vida en general. És una tempesta d'aquelles... La gent como jo, que ha viscut la guerra i que hem tingut una vida tempestuosa, tenim una visió del món més amarga. I, tanmateix, m'estimo molt la vida".
No es la primera vez que Mohino se aproxima a la figura de Rodoreda, porque hace tiempo publicó su poesía en el volumen Agonia de llum, publicado por la misma editorial. Asimismo, ayer anunció que tiene preparado un libro de la correspondencia que la escritora mantuvo con Josep Carner y con Obiols, aunque éste no puede ver la luz por problemas de derechos de autor.
Retazos y pecios de gran escritora
A continuación se recogen algunos fragmentos del libro Autoretrat, a cargo de Miró y Mohino, con reflexiones y recuerdos diversos de Rodoreda.
- Infancia. "Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi".
- Polémica. "Per què la dona, socialment, cal que l'emparin? (...) Tan bonic que és la dona a casa i l'home al carrer".
- El amor. "Jo em vaig casar als vint anys i em vaig separar del meu marit als vint-i-vuit. Després, hi ha hagut altres problemes sentimentals, però es compten amb aquests tres dits de la mà, perquè han estat amors molt fidels, que han durat molts anys. M'he enamorat molt poques vegades, però una vegada molt profundament".
- La felicidad. "Una persona feliç no té història. Sempre és millor haver sofert per a poder escriure. I, encara que això de sofrir és molt relatiu, penso que no es pot ser novel·lista sense haver-ho passat malament a la vida".
- El estilo literario. "Procuro escriure de la manera més simple i neta possible; dir amb mitja dotzena de paraules allò que de primer raig dic amb trenta. Suggerir més que no pas recalcar".
El libro Autoretrat reúne el disperso material autobiográfico de la autora
Israel Punzano. Barcelona, 19/03/2008.- La vida y la obra de Mercè Rodoreda explicada por ella misma. Ésa es la intención de Autoretrat (Angle Editorial), un volumen a cargo de los filólogos Mònica Miró y Abraham Mohino que recoge los textos autobiográficos de la autora de La plaça del Diamant. O más o menos, porque como es sabido Rodoreda nunca escribió sus memorias, con la excepción de algunos recuerdos de su infancia, que publicó por entregas en 1982 en la revista Serra d'Or, serie que además dejó incompleta.
Para soslayar ese vacío, los compiladores tomaron una decisión que no está exenta de polémica y que puede levantar ampollas entre los especialistas en Rodoreda. Así, en el apartado central del libro, el titulado "En el mirall", han elaborado un largo monólogo -que incluso, opinan, se puede representar tal cual en los teatros- en el que la escritora repasa en primera persona su trayectoria vital y literaria. Rodoreda nunca escribió esa pieza, sino que se ha compuesto a través de las respuestas que dio en varias entrevistas concedidas a varios medios de comunicación entre 1966 y 1983.
Miró y Mohino aseguran que han sido totalmente respetuosos con las palabras de Rodoreda y que se han limitado a ordenar cronológicamente ese material, además de eliminar repeticiones. "No hay traición, sólo la voluntad de que el público conozca a Rodoreda tal como quiso presentarse a los demás", defendieron ayer los autores en la presentación de la obra, una aportación más a la conmemoración del centenario del nacimiento de la autora, que se cumple este año. Eso sí, las entrevistas se publicarán íntegramente en otro libro.
Autoretrat se completa con otros cuatro apartados en los que se reúne un material muy heterogeneo, que incluye desde algunas de sus colaboraciones para la prensa en la época anterior a la Guerra Civil hasta el pregón que Rodoreda leyó en las fiestas de la Mercè de 1980. Los textos, con alguna pequeña excepción, no son inéditos, aunque muchos de estos escritos estaban hasta ahora dispersos y eran difíciles de encontrar fuera de los círculos académicos. Pese a ser tan reservada en todo lo que tiene que ver con su intimidad sentimental -Rodoreda no menciona ni una sola vez con nombre y apellido a Armand Obiols, su gran amor-, la escritora, pasada por el cedazo de Miró y Mohíno, apenas se deja nada en el tintero.
Así, entre otras perlas bellísimas, trata con franqueza aspectos de su personalidad -"Tinc un caràcter bastant dolent. Generalment, quan sembla que estic contenta, estic d'un humor de mil dimonis, i, al revés; sóc quieta i violenta, apassionada i serena, innocent i complicada"- o explica descarnadamente como se siente en la madurez: "Estic desenganyada de la vida en general. És una tempesta d'aquelles... La gent como jo, que ha viscut la guerra i que hem tingut una vida tempestuosa, tenim una visió del món més amarga. I, tanmateix, m'estimo molt la vida".
No es la primera vez que Mohino se aproxima a la figura de Rodoreda, porque hace tiempo publicó su poesía en el volumen Agonia de llum, publicado por la misma editorial. Asimismo, ayer anunció que tiene preparado un libro de la correspondencia que la escritora mantuvo con Josep Carner y con Obiols, aunque éste no puede ver la luz por problemas de derechos de autor.
Retazos y pecios de gran escritora
A continuación se recogen algunos fragmentos del libro Autoretrat, a cargo de Miró y Mohino, con reflexiones y recuerdos diversos de Rodoreda.
- Infancia. "Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi".
- Polémica. "Per què la dona, socialment, cal que l'emparin? (...) Tan bonic que és la dona a casa i l'home al carrer".
- El amor. "Jo em vaig casar als vint anys i em vaig separar del meu marit als vint-i-vuit. Després, hi ha hagut altres problemes sentimentals, però es compten amb aquests tres dits de la mà, perquè han estat amors molt fidels, que han durat molts anys. M'he enamorat molt poques vegades, però una vegada molt profundament".
- La felicidad. "Una persona feliç no té història. Sempre és millor haver sofert per a poder escriure. I, encara que això de sofrir és molt relatiu, penso que no es pot ser novel·lista sense haver-ho passat malament a la vida".
- El estilo literario. "Procuro escriure de la manera més simple i neta possible; dir amb mitja dotzena de paraules allò que de primer raig dic amb trenta. Suggerir més que no pas recalcar".
El Punt Digital
Mercè Rodoreda en primera persona
Dos estudiosos proposen un «autoretrat» de l'escriptora a través de les seves entrevistes i recuperen alguns textos inèdits
Valèria Gaillard. Barcelona.- Mercè Rodoreda va morir sense deixar cap volum de memòries i encara menys una autobiografia. Com veia la seva vida i la seva obra? Amb motiu de l'Any Rodoreda, dos filòlegs, Mònica Miró i Abraham Mohino, han intentat respondre a aquestes qüestions acudint als textos que va deixar l'autora, proses laterals com ara pròlegs, cartes i altres escrits de circumstància, alguns dels quals inèdits, per reunir-los a Autoretrat (Angle). També han fet un exercici de reconstrucció sobre la base de 38 entrevistes fetes entre els anys 1966 i 1983 i han confegit un «monòleg interior» en què Rodoreda, en primera persona, parla de la seva vida i literatura. «L'estudi és més escrupolós que una biografia perquè ordena temàticament les seves paraules sense desfigurar-les», defensa Miró.
Els autors d'Autoretrat han tingut accés a una sèrie de material molt heterogeni, dispers i inaccessible, com ara crítiques i cròniques que Rodoreda va escriure abans de la guerra com a periodista, que mai s'havia posat en valor i, encara menys, publicat en un sol volum. Tenen en comú que són textos en primera persona en què l'escriptora tracta els dos grans temes que la preocupaven, la seva vida i la seva obra, i que prenen una nova dimensió posats en interrelació.
La primera part de l'estudi, "Imatges d'infantesa", recupera textos en què Rodoreda recorda la infància: «Constitueix un imaginari íntim, evoca el paradís perdut de la infància, al mateix temps que demostra el seu temperament elegíac», comentava ahir Mònica Miró, durant la presentació del treball. Molts d'aquests textos els va escriure tornant de l'exili, el 1975, a partir de fotografies d'infància (reproduïdes en el llibre) i tenen un valor molt concret: «Revelen com descobreix el món, el misteri, la mentida, la malaltia, els amics, la imatge que guarda de la casa natal.» Alguns d'aquests materials van ser publicats a la revista Serra d'Or, tot i que d'altres van quedar inèdits.
La segona part, "Un temps per aprendre", recupera una pila d'articles periodístics que l'autora va publicar de jove. «Als 20 anys va decidir ser escriptora i es troba en un àmbit familiar que no li és favorable pel fet de ser dona i voler escriure en català», afirma Abraham Mohino. Aquest compendi permet resseguir com crea el seu estil i la seva imatge: «Cal tenir present que, malgrat la seva joventut, va prendre posició en temes conflictius, com ara la crisi de la novel·la i la del teatre en català del moment, i comença a definir la seva ideologia.» També es recullen uns extractes de cartes que va enviar a Delfí Dalmau, el seu professor de català, i dues conferències radiades durant la Guerra Civil: «Es veu com tenia un pensament molt convencional i creia que la dona havia d'estar a casa i l'home al carrer, però la vida la va portar per un altre camí», reflexiona Mohino.
Monòleg cosit
"En el mirall" és l'apartat «central» de l'assaig. Els estudiosos han agafat 38 entrevistes publicades entre el 1966 i el 1983 (realitzades per personalitats com ara Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Robert Saladrigues), i n'han escollit fragments per confegir un discurs unitari sobre els grans temes que preocupaven l'autora. «En aquestes entrevistes, Rodoreda ja té una visió molt clara de la seva vida i obra perquè les va fer de gran, ja que quan va publicar La plaça del Diamant, per exemple, no li van fer cap entrevista.»
El conjunt ofereix una mena de «testament vital», com si fos un monòleg interior narrat en primera persona. «Mai hem tergiversat el sentit de les seves paraules, sinó que hem anat cosint-ho tot evitant repeticions, igual com procedeix un periodista. El resultat és densíssim, i hi apareixen temes com ara la guerra, l'exili, els amors, les morts, les ideologies, la gènesi de les seves novel·les, l'estil, els personatges, etc.», argumenta Miró. I afegeix Mohino: «És cert que tenia una natura d'anguila, que era tan esquerpa que podia vorejar la grolleria en algunes entrevistes que feia per pressions de la casa editorial, però en molts casos acaba confessant-se.»
En aquest monòleg, la investigadora assumeix que es perd el context en què van ser fetes les entrevistes, així com la veu de l'interlocutor que emmarca les respostes de Rodoreda: «De totes maneres reconstituïm un discurs amb les seves pròpies paraules sense cap traïció, i l'hem mostrat tal com ella es volia mostrar de gran, instal·lada a Romanyà de la Selva, serena havent-ho assumit tot des d'un estoïcisme ben entès; per això hem titulat l'estudi Autoretrat.»
Venut com «més escrupolós que una biografia» la professora assumeix, tanmateix, un punt de subjectivitat en el treball: «En tot cas som els intèrprets dels periodistes que la van interpretar.»
Els discursos i els pròlegs
El volum, que s'adreça a un públic ampli, inclou dos apartats més: "La presència cívica", que aplega alguns textos inèdits en relació amb la seva vessant pública, com ara una presentació de Mirall trencat i un discurs d'agraïment quan va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; i "Pròlegs com a epílegs", que recupera cinc pròlegs que va escriure la novel·lista de forma retrospectiva: «Són textos fonamentals perquè mostren una Rodoreda madura, preocupada per la recepció de la seva obra i en diàleg amb els lectors i els crítics per matisar algunes males interpretacions que s'havien fet dels seus llibres.»
Dos estudiosos proposen un «autoretrat» de l'escriptora a través de les seves entrevistes i recuperen alguns textos inèdits
Valèria Gaillard. Barcelona.- Mercè Rodoreda va morir sense deixar cap volum de memòries i encara menys una autobiografia. Com veia la seva vida i la seva obra? Amb motiu de l'Any Rodoreda, dos filòlegs, Mònica Miró i Abraham Mohino, han intentat respondre a aquestes qüestions acudint als textos que va deixar l'autora, proses laterals com ara pròlegs, cartes i altres escrits de circumstància, alguns dels quals inèdits, per reunir-los a Autoretrat (Angle). També han fet un exercici de reconstrucció sobre la base de 38 entrevistes fetes entre els anys 1966 i 1983 i han confegit un «monòleg interior» en què Rodoreda, en primera persona, parla de la seva vida i literatura. «L'estudi és més escrupolós que una biografia perquè ordena temàticament les seves paraules sense desfigurar-les», defensa Miró.
Els autors d'Autoretrat han tingut accés a una sèrie de material molt heterogeni, dispers i inaccessible, com ara crítiques i cròniques que Rodoreda va escriure abans de la guerra com a periodista, que mai s'havia posat en valor i, encara menys, publicat en un sol volum. Tenen en comú que són textos en primera persona en què l'escriptora tracta els dos grans temes que la preocupaven, la seva vida i la seva obra, i que prenen una nova dimensió posats en interrelació.
La primera part de l'estudi, "Imatges d'infantesa", recupera textos en què Rodoreda recorda la infància: «Constitueix un imaginari íntim, evoca el paradís perdut de la infància, al mateix temps que demostra el seu temperament elegíac», comentava ahir Mònica Miró, durant la presentació del treball. Molts d'aquests textos els va escriure tornant de l'exili, el 1975, a partir de fotografies d'infància (reproduïdes en el llibre) i tenen un valor molt concret: «Revelen com descobreix el món, el misteri, la mentida, la malaltia, els amics, la imatge que guarda de la casa natal.» Alguns d'aquests materials van ser publicats a la revista Serra d'Or, tot i que d'altres van quedar inèdits.
La segona part, "Un temps per aprendre", recupera una pila d'articles periodístics que l'autora va publicar de jove. «Als 20 anys va decidir ser escriptora i es troba en un àmbit familiar que no li és favorable pel fet de ser dona i voler escriure en català», afirma Abraham Mohino. Aquest compendi permet resseguir com crea el seu estil i la seva imatge: «Cal tenir present que, malgrat la seva joventut, va prendre posició en temes conflictius, com ara la crisi de la novel·la i la del teatre en català del moment, i comença a definir la seva ideologia.» També es recullen uns extractes de cartes que va enviar a Delfí Dalmau, el seu professor de català, i dues conferències radiades durant la Guerra Civil: «Es veu com tenia un pensament molt convencional i creia que la dona havia d'estar a casa i l'home al carrer, però la vida la va portar per un altre camí», reflexiona Mohino.
Monòleg cosit
"En el mirall" és l'apartat «central» de l'assaig. Els estudiosos han agafat 38 entrevistes publicades entre el 1966 i el 1983 (realitzades per personalitats com ara Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Robert Saladrigues), i n'han escollit fragments per confegir un discurs unitari sobre els grans temes que preocupaven l'autora. «En aquestes entrevistes, Rodoreda ja té una visió molt clara de la seva vida i obra perquè les va fer de gran, ja que quan va publicar La plaça del Diamant, per exemple, no li van fer cap entrevista.»
El conjunt ofereix una mena de «testament vital», com si fos un monòleg interior narrat en primera persona. «Mai hem tergiversat el sentit de les seves paraules, sinó que hem anat cosint-ho tot evitant repeticions, igual com procedeix un periodista. El resultat és densíssim, i hi apareixen temes com ara la guerra, l'exili, els amors, les morts, les ideologies, la gènesi de les seves novel·les, l'estil, els personatges, etc.», argumenta Miró. I afegeix Mohino: «És cert que tenia una natura d'anguila, que era tan esquerpa que podia vorejar la grolleria en algunes entrevistes que feia per pressions de la casa editorial, però en molts casos acaba confessant-se.»
En aquest monòleg, la investigadora assumeix que es perd el context en què van ser fetes les entrevistes, així com la veu de l'interlocutor que emmarca les respostes de Rodoreda: «De totes maneres reconstituïm un discurs amb les seves pròpies paraules sense cap traïció, i l'hem mostrat tal com ella es volia mostrar de gran, instal·lada a Romanyà de la Selva, serena havent-ho assumit tot des d'un estoïcisme ben entès; per això hem titulat l'estudi Autoretrat.»
Venut com «més escrupolós que una biografia» la professora assumeix, tanmateix, un punt de subjectivitat en el treball: «En tot cas som els intèrprets dels periodistes que la van interpretar.»
Els discursos i els pròlegs
El volum, que s'adreça a un públic ampli, inclou dos apartats més: "La presència cívica", que aplega alguns textos inèdits en relació amb la seva vessant pública, com ara una presentació de Mirall trencat i un discurs d'agraïment quan va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; i "Pròlegs com a epílegs", que recupera cinc pròlegs que va escriure la novel·lista de forma retrospectiva: «Són textos fonamentals perquè mostren una Rodoreda madura, preocupada per la recepció de la seva obra i en diàleg amb els lectors i els crítics per matisar algunes males interpretacions que s'havien fet dels seus llibres.»
Vilaweb
Mercè Rodoreda: retrat en primera persona
Angle editorial publica Autoretrat de Mercè Rodoreda, a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino
Acaba d'aparèixer un llibre diferent sobre la vida i l'obra de Mercè Rodoreda. El títol té tant de provocador com d'inexacte, Autoretrat, però accentua un fet essencial i nou: aplega documents poc coneguts i materials reelaborats que parteixen del testimoni, en primera persona, de l'escriptora. Els curadors del llibre són els filòlegs Mònica Miró i Abraham Mohino (responsable també de l'edició de la poesia inèdita de Rodoreda, Agonia de llum).
El volum ofereix una selecció d'articles de premsa escrits per la Rodoreda abans de la guerra; tres pròlegs de maduresa, en què l'autora parla del seu ofici en profunditat; i un monòleg confegit pels curadors a partir de les trenta-vuit entrevistes fetes a l'autora.
Testament vital i literari
És aquest monòleg la part més compromesa i que, ben segur, mourà polèmica, entre els especialistes i biògrafs de la Rodoreda, afectats sovint per susceptibilitats i confrontacions. Els curadors han titulat aquesta part 'En el mirall'. Entenen que és la part més important del llibre i que té la consistència d'un monòleg teatral. Mohino i Miró han buidat les trenta-vuit entrevistes que la Rodoreda va concedir del 1966 al 1982, poc abans de la seva mort, i n'han organitzat els arguments d'una manera temàtica: sobre l'ofici de viure i sobre l'ofici d'escriure.
Explica Miró: 'Hem volgut fer una mena de testament vital i literari a través d'un monòleg interior. És un discurs densíssim. I, si bé en molts moments la Rodoreda es dedica a reproduir la imatge d'una dona esquerpa, que vorejava la mala educació (no li agradaven les entrevistes, perquè la destorbaven d'escriure), en molts moments acaba confessant-s'hi. I creiem que el text dóna pistes fonamentals per a entendre-la. Ja ho va dir l'escriptora i amiga Anna Murià, que la millor biografia de la Rodoreda és la que ella ha transmès en les entrevistes.'
Quant al títol, els curadors l'entenen com una autorepresentació: 'Més que un autoretrat és una autorepresentació. Però aquesta paraula aquí no té tradició, diu Miró; per això hem optat per Autoretrat. És un retrat fet a partir d'ella mateixa. És una obra assagística que parteix del 'jo' de la Rodoreda.' I Mohino: 'Les literatures del jo són un gènere de risc.' I Miró: 'No ens amoïnen gaire les crítiques. La cosa interessant no és ni la polèmica ni el títol, sinó tot el material que hem aplegat. I és així que s'avança en la recerca.' I Mohino: 'És la primera vegada que la Rodoreda parla amb veu pròpia. Fer un llibre com aquest és heroic. En ha portat moltíssima feina.' La Fundació Mercè Rodoreda ha donat el vist-i-plau al llibre, que es publica durant l'Any Rodoreda, que rememora el centenari del naixement de l'autora.
'La Rodoreda que ens parla en aquest llibre és la Rodoreda que se'n va a viure a Romanyà de la Selva, el 1982, poc abans de morir. Una Rodoreda serena, en la maduresa, que se situa davant la seva vida i la seva obra', explica Mònica Miró. 'I els oblits també parlen en el llibre. Per exemple, en cap moment no esmenta Armand Obiols, que fou el seu gran amor.'
Les 'vamps' del cinema i discursos inèdits
L'obra s'organitza en cinc parts. La primera, 'Imatges d'infantesa', la formen una sèrie de textos elaborats per Mercè Rodoreda sobre la seva infantesa, escrits des del record. Són proses més aviat breus, que sovint tenen per punt de partença una fotografia. És per això que el llibre també aporta un material fotogràfic interessant i poc conegut. Aquestes proses, Rodoreda les va publicar a la revista Serra d'Or el 1982, llevat de les dues últimes.
La segona part, 'Un temps per a aprendre', és una selecció d'articles de quan Mercè Rodoreda comença a escriure a la premsa abans de la guerra. És d'aquesta manera com l'escriptora comença a afaiçonar el seu estil literari i la seva imatge, perquè pren posició en polèmiques com la crisi de la novel·la, la crisi del teatre català... També descobrim una Rodoreda interessada pel cinema, que escriu un article esplèndid sobre les 'vamps'.
La tercera part és 'En el mirall', el monòleg, que els curadors consideren la part central del llibre.
Després, en una quarta part, s'ofereix un recull de parlaments que la Rodoreda va fer per motius diversos (un pregó de les Festes de la Mercè, el discurs del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la presentació d'algun dels seus llibres...). La major part d'aquest material és inèdit.
I en la cinquena i darrera part, s'ofereixen els pròlegs que l'autora va escriure per a Mirall trencat, La plaça del Diamant i Quanta, quanta guerra... Pel curadors, aquests pròlegs han rebut molt poca atenció fins ara, malgrat que els escriu a la maduresa i dóna informacions importants sobre la gènesi de les seves novel·les. 'Són autèntics tractats de novel·lística', asseguren.
M. S.
Angle editorial publica Autoretrat de Mercè Rodoreda, a cura de Mònica Miró i d'Abraham Mohino
Acaba d'aparèixer un llibre diferent sobre la vida i l'obra de Mercè Rodoreda. El títol té tant de provocador com d'inexacte, Autoretrat, però accentua un fet essencial i nou: aplega documents poc coneguts i materials reelaborats que parteixen del testimoni, en primera persona, de l'escriptora. Els curadors del llibre són els filòlegs Mònica Miró i Abraham Mohino (responsable també de l'edició de la poesia inèdita de Rodoreda, Agonia de llum).
El volum ofereix una selecció d'articles de premsa escrits per la Rodoreda abans de la guerra; tres pròlegs de maduresa, en què l'autora parla del seu ofici en profunditat; i un monòleg confegit pels curadors a partir de les trenta-vuit entrevistes fetes a l'autora.
Testament vital i literari
És aquest monòleg la part més compromesa i que, ben segur, mourà polèmica, entre els especialistes i biògrafs de la Rodoreda, afectats sovint per susceptibilitats i confrontacions. Els curadors han titulat aquesta part 'En el mirall'. Entenen que és la part més important del llibre i que té la consistència d'un monòleg teatral. Mohino i Miró han buidat les trenta-vuit entrevistes que la Rodoreda va concedir del 1966 al 1982, poc abans de la seva mort, i n'han organitzat els arguments d'una manera temàtica: sobre l'ofici de viure i sobre l'ofici d'escriure.
Explica Miró: 'Hem volgut fer una mena de testament vital i literari a través d'un monòleg interior. És un discurs densíssim. I, si bé en molts moments la Rodoreda es dedica a reproduir la imatge d'una dona esquerpa, que vorejava la mala educació (no li agradaven les entrevistes, perquè la destorbaven d'escriure), en molts moments acaba confessant-s'hi. I creiem que el text dóna pistes fonamentals per a entendre-la. Ja ho va dir l'escriptora i amiga Anna Murià, que la millor biografia de la Rodoreda és la que ella ha transmès en les entrevistes.'
Quant al títol, els curadors l'entenen com una autorepresentació: 'Més que un autoretrat és una autorepresentació. Però aquesta paraula aquí no té tradició, diu Miró; per això hem optat per Autoretrat. És un retrat fet a partir d'ella mateixa. És una obra assagística que parteix del 'jo' de la Rodoreda.' I Mohino: 'Les literatures del jo són un gènere de risc.' I Miró: 'No ens amoïnen gaire les crítiques. La cosa interessant no és ni la polèmica ni el títol, sinó tot el material que hem aplegat. I és així que s'avança en la recerca.' I Mohino: 'És la primera vegada que la Rodoreda parla amb veu pròpia. Fer un llibre com aquest és heroic. En ha portat moltíssima feina.' La Fundació Mercè Rodoreda ha donat el vist-i-plau al llibre, que es publica durant l'Any Rodoreda, que rememora el centenari del naixement de l'autora.
'La Rodoreda que ens parla en aquest llibre és la Rodoreda que se'n va a viure a Romanyà de la Selva, el 1982, poc abans de morir. Una Rodoreda serena, en la maduresa, que se situa davant la seva vida i la seva obra', explica Mònica Miró. 'I els oblits també parlen en el llibre. Per exemple, en cap moment no esmenta Armand Obiols, que fou el seu gran amor.'
Les 'vamps' del cinema i discursos inèdits
L'obra s'organitza en cinc parts. La primera, 'Imatges d'infantesa', la formen una sèrie de textos elaborats per Mercè Rodoreda sobre la seva infantesa, escrits des del record. Són proses més aviat breus, que sovint tenen per punt de partença una fotografia. És per això que el llibre també aporta un material fotogràfic interessant i poc conegut. Aquestes proses, Rodoreda les va publicar a la revista Serra d'Or el 1982, llevat de les dues últimes.
La segona part, 'Un temps per a aprendre', és una selecció d'articles de quan Mercè Rodoreda comença a escriure a la premsa abans de la guerra. És d'aquesta manera com l'escriptora comença a afaiçonar el seu estil literari i la seva imatge, perquè pren posició en polèmiques com la crisi de la novel·la, la crisi del teatre català... També descobrim una Rodoreda interessada pel cinema, que escriu un article esplèndid sobre les 'vamps'.
La tercera part és 'En el mirall', el monòleg, que els curadors consideren la part central del llibre.
Després, en una quarta part, s'ofereix un recull de parlaments que la Rodoreda va fer per motius diversos (un pregó de les Festes de la Mercè, el discurs del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la presentació d'algun dels seus llibres...). La major part d'aquest material és inèdit.
I en la cinquena i darrera part, s'ofereixen els pròlegs que l'autora va escriure per a Mirall trencat, La plaça del Diamant i Quanta, quanta guerra... Pel curadors, aquests pròlegs han rebut molt poca atenció fins ara, malgrat que els escriu a la maduresa i dóna informacions importants sobre la gènesi de les seves novel·les. 'Són autèntics tractats de novel·lística', asseguren.
M. S.
dimarts, de març 18
Agència Catalana de Notícies
Un llibre fa un 'autoretrat' de Mercè Rodoreda a partir de les paraules que va pronunciar en entrevistes i actes públics
Barcelona, 18 de març (ACN).- Amb motiu de l'Any Rodoreda i a poques setmanes perquè arribi Sant Jordi, Angle Editorial publica un llibre d'assaig sobre Mercè Rodoreda titulat Autoretrat, obra de Mònica Miró i Abraham Mohino. Es tracta d'un treball que pretén sintetitzar els aspectes més rellevants que l'autora de Mirall trencat va pronunciar en les 38 entrevistes que va concedir en la seva maduresa, des del 1966 fins al 1983, juntament amb material inèdit poc conegut i difícil de trobar, com són els pròlegs d'algunes de les seves obres o els discursos que va oferir en actes públics.
"Hem volgut fer un testament literari i vital de Rodoreda", han explicat els seus impulsors, on l'autora parla en primera persona de les seves dues dimensions, l'ofici de viure i l'ofici d'escriure.
En les més de 350 pàgines, els lectors i estudiosos es retrobaran de nou amb l'univers de Rodoreda i amb la imatge que ella mateixa va voler 'construir-se', amb les referències a la seva infantesa, la lluita per escapar d'un món tancat, l'experiència de la guerra i l'exili, o els amors i les morts.
El llibre està dividit en cinc apartats clarament diferenciats com són 'Imatges d'infantesa' o 'Un temps per aprendre', on es parla dels seus inicis com a escriptora i periodista, i també es complementen amb algunes fotografies. Tot i això, el capítol principal del llibre és un monòleg en primera persona on es reprodueixen de forma cronològica els aspectes més importants de la seva vida i obra, que ella mateixa va voler destacar en les entrevistes que va concedir durant el seu període de maduresa. Un dels aspectes que va cridar l'atenció als autors del llibre és que 'res del que deia a les entrevistes era gratuït' i sovint prenien un to de 'confessió' sobre la forma en què concebia l'art de narrar, la importància de la depuració lingüística o la seva visió literària de la pròpia existència. Per això consideren que aquest llibre ofereix les 'claus' per entendre l'univers de Rodoreda, on s'apunten els 'temes essencials'.
Un dels coautors del llibre, Abraham Mohino, que anteriorment ja havia publicat Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda amb el mateix segell editorial, ha confessat que 'ha costat sang' fer aquest treball de recerca, perquè hi havia molt de material dispers i sovint mal editat. Malgrat tot, ha assegurat que s'hi expliquen els secrets de l'ofici i la persona, narrats amb les seves pròpies paraules que posteriorment han hagut de compilar i editar en un format que han anomenat 'autoretrat', ja que no es tracta ni d'un llibre de memòries ni d'una biografia. 'El més important és que s'han recuperat les seves paraules' i la imatge que ella mateixa s'anava 'construint' constantment, imitant el model de 'dona fatal' o les 'vamp' que apareixien al cinema i ajudant-se d'un riure 'extravagant' i 'histriònic' i un sentit de l'humor marcadament irònic i sarcàstic.
Entre el material inèdit que recull el volum, destaca la vessant cívica de Rodoreda confeccionada a partir dels parlaments i els actes públics que va pronunciar amb motiu de presentacions de llibres o de recollides de premis. Segons Mohino, l'autora de La plaça del Diamant era conscient que els autors 'jugaven un paper destacat' en la societat i per això en algun moment va aprofitar la palestra per 'afirmar-se' i elogiar la llengua catalana, donat que una de les seves obsessions era escriure el millor possible al servei d'un país. 'Si puc construir una obra en nom de Catalunya, em sentiré feliç', havia afirmat Rodoreda.
L'últim apartat reprodueix els pròlegs que Rodoreda va publicar en edat ja madura i on aprofita per analitzar els seus títols, apuntar els temes essencials del seu univers i esmenar alguns errors que considerava que s'havien dit entorn de la seva obra. 'Són autèntics tractats de novel·lística', explicava Mohino, 'als quals sorprenentment fins ara mai ningú no havia donat la importància que es mereixien', es lamentava. I és que els pròlegs de La plaça del Diamant, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra... són 'obres mestres' que sovint s'han reproduït amb errors d'impressió i s'han tractat com a simples annexos de llibres. Des del punt de vista dels dos autors, aquests pròlegs són 'imprescindibles' per entendre la vida i obra d'aquesta autora catalana.
En un futur, preveuen publicar les entrevistes íntegres que Mercè Rodoreda va concedir a personatges com Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Robert Saladrigas, i que ja han utilitzat per aquest llibre.
Barcelona, 18 de març (ACN).- Amb motiu de l'Any Rodoreda i a poques setmanes perquè arribi Sant Jordi, Angle Editorial publica un llibre d'assaig sobre Mercè Rodoreda titulat Autoretrat, obra de Mònica Miró i Abraham Mohino. Es tracta d'un treball que pretén sintetitzar els aspectes més rellevants que l'autora de Mirall trencat va pronunciar en les 38 entrevistes que va concedir en la seva maduresa, des del 1966 fins al 1983, juntament amb material inèdit poc conegut i difícil de trobar, com són els pròlegs d'algunes de les seves obres o els discursos que va oferir en actes públics.
"Hem volgut fer un testament literari i vital de Rodoreda", han explicat els seus impulsors, on l'autora parla en primera persona de les seves dues dimensions, l'ofici de viure i l'ofici d'escriure.
En les més de 350 pàgines, els lectors i estudiosos es retrobaran de nou amb l'univers de Rodoreda i amb la imatge que ella mateixa va voler 'construir-se', amb les referències a la seva infantesa, la lluita per escapar d'un món tancat, l'experiència de la guerra i l'exili, o els amors i les morts.
El llibre està dividit en cinc apartats clarament diferenciats com són 'Imatges d'infantesa' o 'Un temps per aprendre', on es parla dels seus inicis com a escriptora i periodista, i també es complementen amb algunes fotografies. Tot i això, el capítol principal del llibre és un monòleg en primera persona on es reprodueixen de forma cronològica els aspectes més importants de la seva vida i obra, que ella mateixa va voler destacar en les entrevistes que va concedir durant el seu període de maduresa. Un dels aspectes que va cridar l'atenció als autors del llibre és que 'res del que deia a les entrevistes era gratuït' i sovint prenien un to de 'confessió' sobre la forma en què concebia l'art de narrar, la importància de la depuració lingüística o la seva visió literària de la pròpia existència. Per això consideren que aquest llibre ofereix les 'claus' per entendre l'univers de Rodoreda, on s'apunten els 'temes essencials'.
Un dels coautors del llibre, Abraham Mohino, que anteriorment ja havia publicat Agonia de llum. La poesia secreta de Mercè Rodoreda amb el mateix segell editorial, ha confessat que 'ha costat sang' fer aquest treball de recerca, perquè hi havia molt de material dispers i sovint mal editat. Malgrat tot, ha assegurat que s'hi expliquen els secrets de l'ofici i la persona, narrats amb les seves pròpies paraules que posteriorment han hagut de compilar i editar en un format que han anomenat 'autoretrat', ja que no es tracta ni d'un llibre de memòries ni d'una biografia. 'El més important és que s'han recuperat les seves paraules' i la imatge que ella mateixa s'anava 'construint' constantment, imitant el model de 'dona fatal' o les 'vamp' que apareixien al cinema i ajudant-se d'un riure 'extravagant' i 'histriònic' i un sentit de l'humor marcadament irònic i sarcàstic.
Entre el material inèdit que recull el volum, destaca la vessant cívica de Rodoreda confeccionada a partir dels parlaments i els actes públics que va pronunciar amb motiu de presentacions de llibres o de recollides de premis. Segons Mohino, l'autora de La plaça del Diamant era conscient que els autors 'jugaven un paper destacat' en la societat i per això en algun moment va aprofitar la palestra per 'afirmar-se' i elogiar la llengua catalana, donat que una de les seves obsessions era escriure el millor possible al servei d'un país. 'Si puc construir una obra en nom de Catalunya, em sentiré feliç', havia afirmat Rodoreda.
L'últim apartat reprodueix els pròlegs que Rodoreda va publicar en edat ja madura i on aprofita per analitzar els seus títols, apuntar els temes essencials del seu univers i esmenar alguns errors que considerava que s'havien dit entorn de la seva obra. 'Són autèntics tractats de novel·lística', explicava Mohino, 'als quals sorprenentment fins ara mai ningú no havia donat la importància que es mereixien', es lamentava. I és que els pròlegs de La plaça del Diamant, Mirall trencat i Quanta, quanta guerra... són 'obres mestres' que sovint s'han reproduït amb errors d'impressió i s'han tractat com a simples annexos de llibres. Des del punt de vista dels dos autors, aquests pròlegs són 'imprescindibles' per entendre la vida i obra d'aquesta autora catalana.
En un futur, preveuen publicar les entrevistes íntegres que Mercè Rodoreda va concedir a personatges com Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Robert Saladrigas, i que ja han utilitzat per aquest llibre.
Agència Europa Press
Autoretrat recoge a modo de autobiografía declaraciones de Rodoreda en 38 entrevistas y discursos inéditos
Barcelona, 18 de març (Europa Press).- El libro Autoretrat (Angle Editorial), confeccionado por Mònica Miró y Abraham Mohino, recoge a modo de autobiografía las declaraciones que la escritora catalana Mercè Rodoreda hizo en 38 entrevistas concedidas entre 1966 y 1983. En formato de monólogo y sin las preguntas que las motivaron, las palabras de la autora de Mirall trencat revelan su visión de la literatura y de su vida.
"Hemos querido hacer un testamento vital y literario con estas entrevistas en formato de monólogo interior. No hemos tergiversado el sentido de sus palabras y únicamente hemos retocado la puntuación y evitado las repeticiones", explicó Miró, quien aseguró que las declaraciones están unidas argumentalmente y mediante el hilo cronológico "con gran escrúpulo". Miró y Mohino presentaron Autoretrat como "el libro" del Any Rodoreda, actos con los que durante este año se celebra el centenario del nacimiento de la autora.
El discurso "densísimo" resultante "podría ser representado teatralmente", estimó Miró, y en él Rodoreda reflexiona sobre la guerra y el exilio, sus inicios de periodista, los amores, las muertes, su ideología ante el mundo, la aparición de sus novelas y el significado de la literatura.
"Es su auto presentación" y es "la primera vez que Rodoreda habla con voz propia sobre ella y sobre su literatura", concluyó Miró, que junto a Mohino aplicó la técnica "de repensar" las palabras de Rodoreda, "no de pegarlas", para elaborar esa forzada autobiografía en base a las respuestas que suscitaron preguntas de escritores catalanes tan reconocidos como Baltasar Porcel, Montserrat Roig y Robert Saladrigas.
Discursos inéditos y materiales inaccesibles
Autoretrat incluye discursos inéditos que pronunció Rodoreda con motivo, por ejemplo, del pregón de las Fiestas de La Mercè en Barcelona en 1980, por el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes y en la presentación de Mirall trencat, en el que elogia la lengua catalana y reclama que toda la población haga su trabajo lo mejor posible al servicio del país, según recordó hoy Mohino.
Entre los materiales más desconocidos y "de difícil acceso incluso para los estudiosos" que recopila este volumen se cuentan las críticas que Rodoreda publicó en los años de preguerra.
A estos fragmentos literarios salidos de la pluma de Rodoreda a los que "no se había prestado atención porque no se sabía donde ubicarlos", declaró Mohino, que añadió que les acompañan imágenes de Rodoreda a lo largo de su vida, algunas de las cuales "no eran nada conocidas" y son el detonante de escritos que elabora "desde el recuerdo, que para ella tiene categoría de sueño".
En el capítulo titulado 'Imatges d'infantesa', Rodoreda rememora con su "temperamento de naturaleza elegíaca" vivencias de cuando era pequeña y de aquella "tierra remota donde se sentía segura", aseveró Miró. En el capítulo que clausura el volumen, titulado 'Pròlegs com a epílegs', se recogen los prólogos de Quanta, quanta guerra..., Mirall trencat y La plaça del Diamant, en los que la autora establece "una conexión con el lector" y da "pistas y correcciones para la crítica", expuso Miró.
En las 350 páginas de Autoretrat se dan la mano unos materiales de lo más "heterogéneos" que ayudan "a configurar una imagen de Rodoreda", una mujer "monolítica" cuya opinión sobre los temas centrales de su vida no varió a lo largo de los años, algo que "le da consistencia al libro", recalcó Mohino. "No hay traición, hay la voluntad de que el público conozca a Rodoreda tal como ella quería mostrarse", remachó Miró.
Barcelona, 18 de març (Europa Press).- El libro Autoretrat (Angle Editorial), confeccionado por Mònica Miró y Abraham Mohino, recoge a modo de autobiografía las declaraciones que la escritora catalana Mercè Rodoreda hizo en 38 entrevistas concedidas entre 1966 y 1983. En formato de monólogo y sin las preguntas que las motivaron, las palabras de la autora de Mirall trencat revelan su visión de la literatura y de su vida.
"Hemos querido hacer un testamento vital y literario con estas entrevistas en formato de monólogo interior. No hemos tergiversado el sentido de sus palabras y únicamente hemos retocado la puntuación y evitado las repeticiones", explicó Miró, quien aseguró que las declaraciones están unidas argumentalmente y mediante el hilo cronológico "con gran escrúpulo". Miró y Mohino presentaron Autoretrat como "el libro" del Any Rodoreda, actos con los que durante este año se celebra el centenario del nacimiento de la autora.
El discurso "densísimo" resultante "podría ser representado teatralmente", estimó Miró, y en él Rodoreda reflexiona sobre la guerra y el exilio, sus inicios de periodista, los amores, las muertes, su ideología ante el mundo, la aparición de sus novelas y el significado de la literatura.
"Es su auto presentación" y es "la primera vez que Rodoreda habla con voz propia sobre ella y sobre su literatura", concluyó Miró, que junto a Mohino aplicó la técnica "de repensar" las palabras de Rodoreda, "no de pegarlas", para elaborar esa forzada autobiografía en base a las respuestas que suscitaron preguntas de escritores catalanes tan reconocidos como Baltasar Porcel, Montserrat Roig y Robert Saladrigas.
Discursos inéditos y materiales inaccesibles
Autoretrat incluye discursos inéditos que pronunció Rodoreda con motivo, por ejemplo, del pregón de las Fiestas de La Mercè en Barcelona en 1980, por el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes y en la presentación de Mirall trencat, en el que elogia la lengua catalana y reclama que toda la población haga su trabajo lo mejor posible al servicio del país, según recordó hoy Mohino.
Entre los materiales más desconocidos y "de difícil acceso incluso para los estudiosos" que recopila este volumen se cuentan las críticas que Rodoreda publicó en los años de preguerra.
A estos fragmentos literarios salidos de la pluma de Rodoreda a los que "no se había prestado atención porque no se sabía donde ubicarlos", declaró Mohino, que añadió que les acompañan imágenes de Rodoreda a lo largo de su vida, algunas de las cuales "no eran nada conocidas" y son el detonante de escritos que elabora "desde el recuerdo, que para ella tiene categoría de sueño".
En el capítulo titulado 'Imatges d'infantesa', Rodoreda rememora con su "temperamento de naturaleza elegíaca" vivencias de cuando era pequeña y de aquella "tierra remota donde se sentía segura", aseveró Miró. En el capítulo que clausura el volumen, titulado 'Pròlegs com a epílegs', se recogen los prólogos de Quanta, quanta guerra..., Mirall trencat y La plaça del Diamant, en los que la autora establece "una conexión con el lector" y da "pistas y correcciones para la crítica", expuso Miró.
En las 350 páginas de Autoretrat se dan la mano unos materiales de lo más "heterogéneos" que ayudan "a configurar una imagen de Rodoreda", una mujer "monolítica" cuya opinión sobre los temas centrales de su vida no varió a lo largo de los años, algo que "le da consistencia al libro", recalcó Mohino. "No hay traición, hay la voluntad de que el público conozca a Rodoreda tal como ella quería mostrarse", remachó Miró.
Agència EFE
Publican el autorretrato de Mercè Rodoreda, un testamento vital y literario
Barcelona, 18 de març (EFE).- En plena conmemoración del centenario del nacimiento de Mercè Rodoreda, los filólogos Mònica Miró y Abraham Mohino han presentado hoy el ensayo Autoretrat, una especie de testamento vital y literario de la autora de La plaça del Diamant a partir de material muy diverso y heterogéneo.
Publicado por Angle Editorial, los propios artífices de la obra, que contiene textos inéditos de la autora, la han considerado la más importante de las que se darán a conocer en este Año Rodoreda, porque "por primera vez la escritora habla con voz propia sobre ella y su literatura".
Dividida en cinco partes, destaca de este título su tercer capítulo, bajo el epígrafe de "En el mirall" ("En el espejo"), donde los dos estudiosos han elaborado un largo monólogo de la barcelonesa, -que creen puede incluso representarse teatralmente-, a partir de 38 entrevistas concedidas entre los años 1966 y 1983, en las que expresa tanto su manera de ver la vida como su obra.
Miró ha explicado en rueda de prensa que han recogido todas las palabras dichas por la narradora y las han "cosido, evitando repeticiones, para acabar ofreciendo un discurso muy denso, en el que Rodoreda nos habla en primera persona".
En este largo monólogo, que empieza con el recuerdo de su nacimiento en la calle París de Barcelona, la escritora, acompañada de la mano de Miró y Mohino, repasa toda su vida, desde su infancia en el barrio de Sant Gervasi hasta sus inicios como periodista, sus vivencias durante la guerra civil o durante el largo exilio.
Tampoco se olvida de sus amores, de los muertos que ha habido en su vida y de su manera de ver el mundo, siguiendo un hilo cronológico, centrado "en aquellos aspectos en los que ella ponía más énfasis".
Para Mònica Miró, se trata de un "testamento vital y literario con el que el gran público podrá conocer cómo concebía el arte de narrar, cómo entendía la literatura, la importancia que le otorgaba a esta actividad y también pistas fundamentales para comprender su obra".
El libro se inicia con textos "muy bellos" elaborados por Mercè Rodoreda sobre su infancia desde el "recuerdo", algo que para ella siempre fue fundamental. En este sentido, ha proseguido Miró, la escritora construyó un "imaginario íntimo personal desde la madurez, con recuerdos pasados por el tamiz del tiempo".
También se incluyen, en otro capítulo, algunos de sus trabajos, cuando apenas contaba veinte años y decidió ser escritora, a partir del periodismo, en un ambiente familiar y profesional nada favorable. De esta parte de su vida, Abraham Mohino ha querido destacar su humor, siempre ácido, irónico, sarcástico y un punto descarnado.
En la cuarta parte de la obra se editan sus discursos, algunos de ellos inéditos, como el que pronunció cuando recibió el premio de Honor de las Letras Catalanas o el pregón de las fiestas de la Mercé de Barcelona del año 1980.
Concluye el libro con los prólogos, a modo de epílogos, que preparó Rodoreda para Mirall Trencat, La plaça del Diamant y Quanta, quanta guerra..., que son, en opinión de Miró y Mohino, un "legado fundamental" y "auténticos tratados de novelística, imprescindibles para los estudiosos de su obra".
Se trata, en definitiva, de un autorretrato de la Mercè Rodoreda instalada en Romanyà de la Selva (Girona), pocos meses antes de morir, "serena y que lo ha asumido todo, desde un estoicismo bien entendido", según Mònica Miró.
Barcelona, 18 de març (EFE).- En plena conmemoración del centenario del nacimiento de Mercè Rodoreda, los filólogos Mònica Miró y Abraham Mohino han presentado hoy el ensayo Autoretrat, una especie de testamento vital y literario de la autora de La plaça del Diamant a partir de material muy diverso y heterogéneo.
Publicado por Angle Editorial, los propios artífices de la obra, que contiene textos inéditos de la autora, la han considerado la más importante de las que se darán a conocer en este Año Rodoreda, porque "por primera vez la escritora habla con voz propia sobre ella y su literatura".
Dividida en cinco partes, destaca de este título su tercer capítulo, bajo el epígrafe de "En el mirall" ("En el espejo"), donde los dos estudiosos han elaborado un largo monólogo de la barcelonesa, -que creen puede incluso representarse teatralmente-, a partir de 38 entrevistas concedidas entre los años 1966 y 1983, en las que expresa tanto su manera de ver la vida como su obra.
Miró ha explicado en rueda de prensa que han recogido todas las palabras dichas por la narradora y las han "cosido, evitando repeticiones, para acabar ofreciendo un discurso muy denso, en el que Rodoreda nos habla en primera persona".
En este largo monólogo, que empieza con el recuerdo de su nacimiento en la calle París de Barcelona, la escritora, acompañada de la mano de Miró y Mohino, repasa toda su vida, desde su infancia en el barrio de Sant Gervasi hasta sus inicios como periodista, sus vivencias durante la guerra civil o durante el largo exilio.
Tampoco se olvida de sus amores, de los muertos que ha habido en su vida y de su manera de ver el mundo, siguiendo un hilo cronológico, centrado "en aquellos aspectos en los que ella ponía más énfasis".
Para Mònica Miró, se trata de un "testamento vital y literario con el que el gran público podrá conocer cómo concebía el arte de narrar, cómo entendía la literatura, la importancia que le otorgaba a esta actividad y también pistas fundamentales para comprender su obra".
El libro se inicia con textos "muy bellos" elaborados por Mercè Rodoreda sobre su infancia desde el "recuerdo", algo que para ella siempre fue fundamental. En este sentido, ha proseguido Miró, la escritora construyó un "imaginario íntimo personal desde la madurez, con recuerdos pasados por el tamiz del tiempo".
También se incluyen, en otro capítulo, algunos de sus trabajos, cuando apenas contaba veinte años y decidió ser escritora, a partir del periodismo, en un ambiente familiar y profesional nada favorable. De esta parte de su vida, Abraham Mohino ha querido destacar su humor, siempre ácido, irónico, sarcástico y un punto descarnado.
En la cuarta parte de la obra se editan sus discursos, algunos de ellos inéditos, como el que pronunció cuando recibió el premio de Honor de las Letras Catalanas o el pregón de las fiestas de la Mercé de Barcelona del año 1980.
Concluye el libro con los prólogos, a modo de epílogos, que preparó Rodoreda para Mirall Trencat, La plaça del Diamant y Quanta, quanta guerra..., que son, en opinión de Miró y Mohino, un "legado fundamental" y "auténticos tratados de novelística, imprescindibles para los estudiosos de su obra".
Se trata, en definitiva, de un autorretrato de la Mercè Rodoreda instalada en Romanyà de la Selva (Girona), pocos meses antes de morir, "serena y que lo ha asumido todo, desde un estoicismo bien entendido", según Mònica Miró.
.jpg)
dimarts, de març 11
diumenge, de març 9
.jpg)
divendres, de març 7
Rodoreda va anotar...
«Els autors també són històrics; per això alguns d'ells desitgen escapar de la història amb un salt a l'eternitat.»
Jean-Paul Sartre
«Les auteurs aussi sont historiques; et c’est précisément pour cela que certains d’entre eux souhaitent échapper à l’histoire par un saut dans l’éternité.»
[Jean-Paul Sartre. «Qu'est-ce que la littérature?» a: Situations II. París: Gallimard, 1948 ; nova edició, Folio essais, 1992, pàg. 90].
dimecres, de març 5
Anna Murià va dir...
«Ben mirat, els esbossos biogràfics de Mercè Rodoreda més fidedignes són els que es fa ella mateixa, en cartes, en entrevistes periodístiques i en converses amistoses.»
[Mercè Rodoreda. Cartes a l’Anna Murià: 1939-1956. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1991, pàg. 16].
dimarts, de març 4
dissabte, de març 1
Imprescindibles
Autoretrat, de Mercè Rodoreda, serà a les llibreries a partir del proper 25 de març.
Agonia de llum, llibre que aplega la poesia de Mercè Rodoreda, una part substancial de la seva obra pictòrica i l'epistolari que va mantenir amb Josep Carner, s'ha tornat a distribuir per tot el territori català.
Són dos volums imprescindibles per aproximar-se amb profunditat a la figura i a l'obra de l'escriptora catalana més universal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}