dilluns, d’agost 11

«Només sóc jo mateixa quan estic sola»

per Maite Insa
Una de les propostes més valuoses d’a­quest Any Rodoreda ha estat l’Autore­trat, un llibre d’edició acurada i de tacte dolç, intercalat amb fotografies de l’au­tora: algunes, molt definidores de la per­sonalitat (com aquella en què fuma rere la màquina d’escriure, i al fons veiem un quadre penjat a la paret que afirma rotund: Patriots stand erect); altres, impagables (com la de Rodoreda i els seus, a contrallum, dinant al menjador familiar de la torre on vivien, mentre la llum entra a dojo pel finestral) i algunes, d’estudi, en plena maduresa, en què una autora cada vegada més reconciliada amb la vida mostra la seua belle­sa noble i misteriosa.
Autoretrat té cinc parts: la primera, les memòries d’infantesa que Rodo­reda va escriure durant la maduresa. A la segona part hi trobem textos inicials de no-ficció, de gèneres diversos (fins i tot hi ha unes locucions radiades). La tercera part és la més agosarada: Abraham Mohino i Mònica Miró hi reelaboren una mena d’autobiografia a partir de les declaracions de l’autora en diverses entrevistes. A la quarta part podem llegir la Rodoreda d’al­guns actes cívics (com ara el discurs d’agraïment que va pronunciar en l’acte d’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes). A la cinquena part, per si encara quedava algun rodoredià despistat, els compiladors de l’autoretrat d’Angle Editorial trans­criuen els pròlegs de Rodoreda a diver­ses novel·les seues.
Què hi trobaran, els amatents segui­dors de la nostra autora més universal, en aquest Autoretrat pòstum? Doncs quelcom de molt valuós: tot el que Rodoreda va dir d’ella mateixa, a dife­rents fòrums i amb diferents tons. Tot el que va dir dels records, de la infante­sa, de la duresa de les condicions de l’exili, de la necessitat d’escriure, del procés creatiu, de la condició de dona, de la seua relació amb la gent i amb la natura i de la recepció de la seua obra. Tot el que Rodoreda va voler dir en públic, i no en converses o cartes privades.
Si llegim el text d’una tirada aconse­guim una mena de monòleg auto­biogràfic, que és el que es pretén, alta­ment revelador dels matisos d’aquella autora que, des de la maduresa, passa revista a les seues obsessions. «Avui, a la meva edat, passada la frontera de tantes coses que m’havien fet malbé la vida, encara em queden unes quantes passions: escriure, el meu país, i el meu idioma tan dúctil i bell que em permet d’aconseguir una prosa neta i clara; de dir el que vull dir i de fer-ho entenedor als altres.» Rodoreda esprem al màxim aquests vessants. En primer lloc, pel que fa a l’escriptura, hi veiem una dona que, ja de nena, accedeix als clàssics de la literatura catalana a través de l’avi, que li’ls recitava. Després, ja de jove, quan comença a escriure novel·les, és cons­cient que encara fa tentines («ai! que em sembla que els bunyols són la meva especialitat»), però amb els anys, les lec­tures («només feia que llegir. [...] d’una forma absolutament espontània, vaig sentir la necessitat d’escriure. A força de tant llegir et vénen desitjós d’escriure») i les vivències («L’exili m’ha format també com a escriptora, l’exili i la convivència amb una persona intel·lectual, un crític literari que va ordenar una mica les meves lectures»), l’autora va perfilant l’estil que, a finals de la seua vida, defi­nia així: «Procuro escriure de la manera més simple i neta possible; dir amb mitja dotzena de paraules allò que de primer raig dic amb trenta». Pel que fa a l’es­criptura, Rodoreda sempre insisteix molt en aquesta recerca de l’estil («El que vaig pretendre fer [amb La plaça del Diamant] és una novel·la antiliteratura, és a dir, sense literatura, el menys literà­ria possible, amb la llengua parlada d’uns personatges senzills») i en la recer­ca dels personatges. Com ja sabíem els lectors de pròlegs de Rodoreda, l’autora és capaç de resseguir la història d’un personatge: per començar, sorgeix d’una imatge real i fugaç («a Amadeu Riera el vaig imaginar amb el cap de Delacroix, jove, un dia que vaig acom­panyar uns amics a casa d’un notari»; «pel carrer de Santaló, vaig veure una dona vella [...] En els ulls d’aquella dona hi havia una mena de tristesa, en tota ella una gran contenció. [...] En aquell moment nasqué Armanda, la cuinera dels Valldaura»). Després evoluciona fins que sembla que tinga vida pròpia («Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. [...] és l’antiheroi. M’ha sortit així»). I el més tendre és com Rodoreda elabora per a nosaltres un diàleg futur amb els perso­natges que ja ha creat i que ja són nos­tres: imagina com se’ls trobarà i què li dirà cadascun («La Colometa, també. Em dirà: ‘Em vas donar penes, eren les penes de molts, algunes alegries, però al final del teu llibre et vaig donar una lliçó: encara que tot sigui trist sempre hi ha una mica d’alegria al món, la d’uns quants ocells que es banyen en un toll d’aigua’ [...] Vindran tots. N’hi ha de nous que ja s’acosten i encara no sé com seran»).
Pel que fa a l’amor pel país i per la llengua, també ens l’explica amb la senzillesa que tant li escau: «Que no hi ha ni pot haver-hi res més noble que sentir-se patriota i estimar el que és nostre, que de tant que ho és, no hi ha qui pugui prendre’ns-ho, perquè les arrels són fondes, tant, que qui volgués arrencar-les s’hi perdria».
Autoretrat, per tant, compila tota aquesta Rodoreda immensa i plena de matisos, però alhora senzilla, quatre obsessions i una gran veritat: «ja pots estudiar filosofies si no saps un borrall de la vida». L’encert del llibre rau a poder-hi accedir directament i sense in­termediaris, perquè la reelaboració de les entrevistes és tan impecable que no desdiu el discurs de l’autora.
[Caràcters, núm. 44 (Juliol 2008), pàg. 15.]