diumenge, de novembre 10

Quadern de citacions (1)

Notes de Rodoreda per entendre Rodoreda



Une union qui fut aussi conclue pour la mort –c’est un mariage qui nous donne une compagne pour la nuit. C’est dans la nuit que l’amour est le plus doux; pour les amants, la mort est une nuit nuptiale, un mystère de doux mystères.
[N’est-il point sage de chercher pour la nuit une couche partagée? Il est donc sagement inspiré, celui qui aime aussi les jeunes endormies.]

Novalis es casà amb Sophie von Kühn, a qui havia conegut uns mesos abans, el 15 de març de 1794. Sophie morí als quinze anys el 19 de març de 1797. Endut pel somni de recuperar-la, Novalis anotà en els seus diaris, pocs mesos després, els mots transcrits. Dos anys més tard va escriure Hymnes à la Nuit, obra nascuda d’aquest amor i d’aquesta mort.
Rodoreda conegué l’obra de Novalis a partir de les traduccions franceses de Gustave Roud. Hymnes à la Nuit, Disciples à Saïs i Journal intime foren editades per Mermod l’any 1948.

dimarts, d’octubre 8

Grafit i gat

















Tres pintors de grafits barcelonins, Nados, Kram i Inocuo, han fet un mural gegant dedicat a Salvador Espriu i Mercè Rodoreda en un solar buit de la cantonada entre el carrer de Numància i l'avinguda Diagonal. El mateix districte de les Corts els va encarregar decorar el solar i els artistes hi van posar la idea.



Fragment d'Aloma

Al gat perdut, la cua se li pelava. Li sortiren crostes de ronya a les orelles. Tanmateix els fillets esperaven la mare desficiosos i s'amorraven, cecs, a les petites i espremudes mamelles.
Va desaparèixer una temporada. Tots van creure que algú l'havia recollit.
Res d'això no devia haver passat puix que un dia el veieren dalt de la paret, dormint, recollit de potes i cua. 
Aloma va apropar-s'hi. La gata tenia estries de sang als ulls verds; va fer un miol feble; com va poder, pel tronc de la perera plantada a tocar de la paret, va baixar. Tenia una pota trencada. —Un cop de roc.— Aloma va ajupir-se per veure-li el mal; pero el gat, atemorit de sobte, reculà i bufà rabiós.

El testimoni dels entrevistadors: Pius Pujades

Rodoreda retrobada
Sense avisar, el temps passat es fa present. Algunes vegades els records són amargs i mirem d'evitar-los. Sovint et porten alguna satisfacció i són d'agrair. En tot cas és la història, la petita història que hem viscut cada dia, que ens torna a la boca.

Fotografia de Ferran Sendra
Dissabte passat, la Fundació Mercè Rodoreda va presentar el llibre Rodoreda. Entrevistes, que inclou un recull d'entrevistes que es van fer a l'autora des de l'any 1966 fins al 1983. Com ja em van comunicar al seu dia, entre la quarantena d'entrevistes que s'hi publiquen, n'hi ha una que li vaig fer jo. Era prou interessant?, em pregunto. Vaig trobar l'escriptora a la seva caseta de Romanyà, on s'havia aïllat a la seva tornada a Catalunya. El diàleg que mantinguérem –i que va publicar el Tele/Xprés a les seves pàgines dedicades a la costa– no podia pas ser profund, acurat, savi, com hauria demanat la personalitat del personatge. Al cap i a la fi, aquelles meves cròniques estiuenques del Tele/Xprés passaven sense solució de continuïtat d'un concurs de samarretes molles en qualsevol discoteca a les opinions d'un ministre d'Obres Públiques perdut a cala Salions, passant per la polèmica sobre els sorolls nocturns, la inauguració d'un trenet turístic, el recital que oferia Joan Manel Serrat, el venedor de càntirs més tòpic de la costa –burro inclòs–, la filmació d'una pel·lícula eròtica en la intimitat d'un cala lloretenca o les inacabables nits de recitals de tots els cantants de moda. Les pàgines van anar canviant de nom amb els anys: A pleno sol o 600 quilòmetres de costa. I de continguts; amb el temps es tenia més cura de la informació local, social, política, cultural... Ho dono tot per bo, a benefici d'inventari. Si llegiu la meva entrevista a Mercè Rodoreda, ja m'ho sabreu dir.

Fragment
En aquests moments la seva nova novel·la està en un punt mort.
–Voldria descriure unes bombolles de sabó i no trobo la manera justa. Deu ser una forma poètica, encantadora, però com el personatge parla en primera persona he de adaptar-me al seu vocabulari... En realitat ha de fer com un poema sense adonar-se’n, senzillament. Demà seguiré, possiblement. Aquí el dia és molt llarg i has d’escriure per gairebé força. A l’hivern encara és millor. Tot convida a la meditació i al treball. Alguns dies això no sembla Catalunya. S’omple tot de boira, amb un aire de misteri i de solitud encantadors. 

dijous, de juny 20

El testimoni dels entrevistadors: José Martí Gómez



MERCÈ RODOREDA
Cuando un autor muere suele entrar en un largo purgatorio de olvido. Rescatarle no siempre es fácil. La Fundació Mercè Rodoreda, ligada al Institut d'Estudis Catalans presidido por Salvador Giner, ha tenido el acierto de recuperar la memoria de la autora de novelas y cuentos inolvidables con la recopilación de cuarenta entrevistas acompañadas de una excelente introducción de Abraham Mohino i Balet, a cargo del cual ha estado también el trabajo de recopilación y edición del material. En el acto de presentación hubo coincidencia en que Rodoreda no era fácil de entrevistar. Que fuese una mujer educada, exquisita en el trato personal, no era óbice para que en las entrevistas se mostrase distante, recelosa y en algunos casos tendiese incluso a la animadversión hacia el entrevistador. Fue una escritora de amplio registro y una mujer que construyó su personaje. Guardo de ella el recuerdo de una conversación agradable de la que solo por lo que no dijo se desprendía que tenía muchas cosas que decir. Esos silencios los quise reflejar en el título de la entrevista publicada en 1969 en El Correo Catalán: “Mercé Rodoreda, amnésica parcial”. Guardo también memoria de su risa jovial tras repetirme “de eso no me acuerdo”.

FRAGMENT
– I el cansament, què ha estat per a vostè?
– Poques ganes de viure. Ànsies de no veure fer-se un nou dia...
– Per què?
– Hi havia moltes raons. És difícil recordar-les ara.
– Sempre ha tingut vostè aquesta amnèsia parcial?
Ha rigut i m’ha contestat que sí:
– Com tota persona apassionada m’he quedat amb el m’interessava i he esborrat allò accessori. Un poeta va dir que la vida s’ha de veure neta: per això he procurat oblidar. Si sóc apassionada realment? Em molesta explicar coses íntimes, però crec que sí. Apassionada i complexa. Sóc escriptora, i com artista crec que duc en mi alguna cosa d’anormal.
– Què és oblidar?
– Vostè ho sap tant com jo..., no? Bé, oblidar és procurar no recordar coses desagradables, no desenterrar-les mai més.

  • José Martí Gómez. Mercè Rodoreda, amnésica parcial. «El Correo catalán», 16.7.1969. / Font.