Cordial, incòmoda i distant. En l'acte de presentació del volum Mercè Rodoreda. Entrevistes, que han publicat la fundació de l'escriptora i l'Institut d'Estudis Catalans, es van fer servir adjectius com aquest per definir la personalitat de Mercè Rodoreda en el moment d'afrontar una entrevista. L'IEC és el propietari de l'obra intel·lectual de l'escriptora i en custodia l'arxiu, base principal d'on l'estudiós Abraham Mohino i Balet –que signa el seu quart llibre en relació amb Rodoreda, comptant-hi el volum de poesia, que tan bona recepció va tenir– ha extret el gros de les 43 entrevistes que el componen. Des de la primera, realitzada el 1966 per Baltasar Porcel per a la revista Serra d'Or, a propòsit de l'aparició d'El carrer de les Camèlies, fins a les del 1982, poc abans de la seva mort. El volum conté una sessió fotogràfica completa de Pau Barceló per a la primera entrevista esmentada, a Serra d'Or.
Com a «llibre fascinant» el va definir Salvador Giner, i Mohino va aprofitar per traçar una visió en conjunt de tots aquests retrats, realitzats per periodistes, però també per escriptors. Posteriorment, algun dels entrevistadors, presents en l'acte, va prendre la paraula. La imatge en el record de maduresa és el que perviu, el d'una persona reservada que «defugia parlar de la seva intimitat», tal com va destacar Robert Saladrigas, en record d'una entrevista que li va fer fa 40 anys per a la revista Destino. José Martí Gómez va insistir en la sensació que no li va dir res i en la tendència al soliloqui i a sentir-se nerviosa i incòmoda davant d'un interrogatori. Tots van coincidir que Rodoreda no volia parlar de política, no li interessava ni el feminisme, preferia, en canvi, penetrar en qüestions d'estil i de fons sobre la literatura. Un altre dels entrevistadors, Josep Massats, va insistir en el fet que deixava entreveure una dona misteriosa, i el poeta i pintor Antonio Beneyto va assegurar que a ell li va respondre fil per randa totes les qüestions que li va plantejar de cara a un llibre sobre la censura en la literatura. Dolors Oller va recordar la personalitat altiva i elitista de l'escriptora, que va conèixer quan la va acompanyar a Romanyà de la Selva Carme Arnau, una de les principals estudioses de l'obra rodorediana.
Mohino va destacar els nombrosos aspectes que el llibre revela, del mirall que neix de les entrevistes. També va remarcar que el llibre interessarà els lectors de Rodoreda, però també els professionals i aprenents de periodistes, perquè estan signades per una bona representació dels millors articulistes i especialistes del país.
Rodoreda sovint tendia a demanar que les entrevistes es fessin per escrit, cosa que li permetia construir peces ben travades sobre teoria literària, però més allunyades de la improvisació i espontaneïtat d'una conversa. No obstant això, som davant d'un testimoni de primera magnitud sobre un reingrés literari lent i dificultós d'una escriptora que provenia de l'exili, i que tot i que havia participat en la premsa d'abans de la guerra, desconfiava del gènere de l'entrevista. Tot plegat li dóna un morbo especial, perquè l'animadversió la feia mostrar-se incòmoda i nerviosa, però alhora proporciona un doble relat de la seva vida i de la seva literatura, a més de la gestació d'una imatge de personatge públic que l'escriptora va anar esculpint.
Un altre dels al·licients són les reflexions sobre l'art de la novel·la: com es fa un novel·la, la distinció entre dir i mostrar, l'articulació dels personatges, la relació amb la trama, la responsabilitat dels objectes, la transparència i el fet invisible de l'estil. Mohino va subratllar els retrats literaris efectuats per Montserrat Roig i l'esmentat de Baltasar Porcel: «probablement la fràgil semblança femenina que siluetegen cabells i ulls i aquests cops de rialla que engega, camuflen la càrrega elèctrica que Mercè Rodoreda porta dintre». És curiós que, malgrat les reticències que despertaven en el personatge les entrevistes i el fet de resultar una escriptora incòmoda per al règim, Rodoreda tingués tanta repercussió mediàtica en la premsa, no tan sols en la catalanista i especialitzada sinó en molts rotatius adscrits a la Prensa del Movimiento. O el desplegament televisiu en programes com ara Encuentro con las letras i A fondo, de Joaquín Soler Serrano, un dels primers periodistes culturals eliminats per Pilar Miró quan els socialistes van arribar al poder. Entre les peces destacades en el volum, cal apuntar les d'Isabel Juanola per a El Punt Diari, Entre alzines i flors, i la d'Agustí Pons per a l'Avui, Entre la innocència i el patetisme.
Una altra constatació que el cronista es va endur de l'acte d'ahir és que difícilment un escriptor en català té avui el ressò de què podia gaudir en el tardofranquisme.
